BarcelonaNo sol passar que un club històricament petit passi per davant del Barça. Però que sigui un club català és encara més sorprenent. Si el Girona acaba segon, es trencaria una ratxa iniciada el 1942 en què el Barça sempre ha estat el millor equip català, a la classificació de Primera. Hi ha qui intenta treure mèrit a l'èxit gironí posant l'accent en el fet que els accionistes no són gironins i en el suport del City Group. No ho negarem, però el mateix cap de setmana que el Girona aconseguia classificar-se per a la Champions, el Troyes francès, també propietat del club anglès, baixava a Tercera.
Tenir bons accionistes i aliats no t'assegura l'èxit. Mireu el València de Peter Lim, l'Almeria dels saudites o el Granada. Al Troyes, el grup City no ha trobat la forma de fer funcionar el club. Al Girona, sí que ho ha aconseguit, apostant per gent talentosa com Quique Cárcel, el director esportiu, o Ignasi Mas-Bagà, el CEO. Ja pots tenir diners, que si no encertes les persones, no guanyes. I precisament això és el que fa més mal en perspectiva barcelonista: el Girona s'ha convertit en un mirall on el Barça es mira. I el que hi veu no li agrada. Es veu un Rei despullat, un club que, encara que tingui deutes, té un gran potencial, però funciona a cops de timó radicals, sense estabilitat emocional. Un club volcànic, que passa de l'eufòria al dramatisme amb massa facilitat.
L'èxit del Girona fa mal a Can Barça, ja que li demostra que es podrien fer les coses diferents. I no parlem del model de propietat, aquest seria un debat diferent en què cal defensar allò que fa autèntic el club. Si mires les persones clau en l'èxit del Girona, t'adones que podrien haver acabat al Barça, perfectament. Cárcel és barceloní i va passar per La Masia, jugant al juvenil o el Barça C. I el seu secretari tècnic, Ivan Hammouch, és badaloní i també va formar-se a La Masia. Mas-Bagà també és barceloní. Figures clau del Girona són el president del consell d'administració, Pere Guardiola, germà del Pep, o Ferran Soriano, un altre barceloní que ja va ser al Barça. El director de comunicació i de l'àrea social és David Torras, barceloní que va ser periodista molts anys a El Periódico seguint el Barça. A l'àrea comercial hi ha Aran Navarro; a l'àrea de finances, Albert Sebastià, també barcelonins.
El Girona ha atret talent que hauria pogut ser al Barça, en un altre context. Al Barça, Laporta mana rodejat dels seus amics, amb un estil ben diferent. Pot agradar més o menys. I ningú pot dubtar que Laporta s'hi juga el prestigi i va ser valent, volent tornar al club. Però mires com es gestiona un club, amb seny, i com es gestiona l'altre, amb rauxa, i t'adones que la comparació fa mal.
