El Barça silencia l'infern jugant com els àngels (2-5)

Enviat especial a BelgradLa Lliga de Campions és la competició dels somnis. La Copa més desitjada, un torneig convertit en una mena de terra promesa. I el Barça va fent camí engrescant-se, creixent cada pas que fa. Al petit Maracanà de Belgrad, escenari de grans gestes del passat, el Barça va anunciar un futur millor. Com no ens podem il·lusionar veient Lamine Yamal com anava deixant rivals estesos, com si fos Diego Armando Maradona el 1982 al mateix escenari? Com no hem de somiar quan veus joves marrecs que fan cinc gols en un escenari temible? Com no hem de fer volar coloms quan Pedri sembla un mag amb la capacitat d’aturar el temps? L’equip de Hansi Flick, el rei Mides blaugrana, va espolsar-se de sobre l’Estrella Roja pujant de mica en mica a la classificació d’aquesta nova Champions convertida ja en una mena de Superlliga. Aquella derrota de la primera jornada a Mònaco ja sembla un record llunyà.

La Champions és una competició per somiar. I aquest equip ho fa. A Sèrbia, en canvi, encara somien en aquells penals de Bari del 1991 i recorden quan ells van ser els més grans del món amb un equip que tenia jugadors de tot un estat, Iugoslàvia, que estava desapareixent. Viuen del passat i de velles batalles. A Barcelona, en canvi, es pot reivindicar el passat avançant en la direcció correcta. Després d’endormiscar-se a la segona part del derbi, l’equip de Flick va posar-se seriós a un estadi que pot fer por, ja que cal accedir al terreny de joc per un túnel que sembla una trinxera. Amb càntics de guerra a la graderia i un rival agressiu. Però la canalla blaugrana no té por de res. Es volen cruspir el món i no s’amagaran, com va demostrar Pau Cubarsí a la segona part, quan per rebutjar una pilota, va rebre una puntada de peu a la cara que el va deixar sagnant. Res de por, quan jugues al Barça.

Flick, veient que aquest ballet blaugrana funciona, segueix sense fer grans rotacions. El dia que en va fer moltes a Pamplona, es va picar els dits, així que ara es limita a petits canvis per donar descans a jugadors clau i donar ritme a altres. A Belgrad, De Jong va entrar al centre del camp per manar en lloc de Dani Olmo. A la banda Gerard Martin donava descans a Balde. I res més, la resta de l’equip ja se’l sap de memòria l’afició, amb Marc Casadó creixent. De Jong, en canvi, encara és un element estrany. La vella història del neerlandès al Barça. Ell fa el que pot, però sempre sembla que parli un idioma diferent, buscant encaixar a un equip que ja comença a viure situacions similars a les dels grans Barça del passat: rivals molt defensius i força paciència en partits amb una gran possessió. 

A Belgrad, Iñigo Martínez va obrir el marcador després d’una falta servida per Raphinha. Semblava que seria un partit plàcid, però el petit Maracanà té la fama que té per alguna raó. Buscant trencar el ja famós fora de joc blaugrana, els serbis van fer dos gols. El primer d’Elsnik, en clar fora de joc. El segon de Silas, no, ja que Gerard Martin el trencava. Sempre que entra a la rotació un nou defensa, el risc que cometi una errada hi és. A Belgrad va passar i l’Estrella Roja s’ho va creure durant uns minuts. No va durar gaire. Abans del descans, Lewandowski ja feia l'1-2 després d’una llarga jugada en què Pedri i Raphinha van deixar la seva signatura. L’acció, però, l’havia començat Lamine. I mira que els defenses serbis, alts com un Sant Pau i amb cara de boxejador, l’havien intentat espantar encarant-se amb ell dos cops. La resposta de Lamine va ser fer dues jugades de les seves que gairebé acaben en gol. A la mateixa zona del camp per on Maradona havia arrencat a córrer per fer un gol històric el 1982, ell deixava la seva targeta de presentació a l’Estrella Roja.

10 minuts rodons

I el partit ja s’havia acabat, tot i que els serbis no ho sabien. El Barça va apujar el nivell després del descans, amb la connexió Kounde-Lamine esquerdant els murs balcànics. En deu minuts el Barça va fer dos gols i Lewandowski en va perdonar un tercer. Cap problema, ja que el polonès va fer l’1-3 i Raphinha, el quart. Feina feta i una nova golejada d’un equip que cada cop té més fons d’armari. Flick, de fet, va trigar trenta segons a fer un doble canvi quan va caure el quart gol. Tocava protegir les cames dels titulars, fent entrar Dani Olmo, que va fer un màster en això de jugar en ambients hostils quan jugava a Croàcia; Gavi, que cada cop sembla més endollat, i Fermín, que s'estrenaria com a golejador aquesta temporada fent el cinquè.

Amb el cinquè gol fet i sense Cubarsí, el Barça es va distreure una mica concedint el segon gol local, un recordatori que aquest encara és un equip jove. Un equip que encara hauria pogut fer més gols a un infern que va anar apagant-se, hipnotitzat per un equip que juga com els àngels. El Barça de Flick va enfilant-se cap amunt, a la Champions. Va creixent. I ningú veu cap sostre que l'aturi, només el cel per volar alt.