Espanyol, Reial Madrid, PSG

Digue'm quins rivals tens i et diré com t’ha anat la vida. La història del Barça es pot escriure de moltes maneres. Amb l’àlbum de cromos d’ídols, amb la llista de nits memorables –que n’hi ha hagut un gavadal– o l’inventari d’arbitratges irritants –que també, deunidó–. O es poden resseguir aquests primers 125 anys a través de les gestes, de les cinc copes als dos triplets. O, fins i tot, narrant la processó de desgràcies, que no han estat poques, des de la clausura de l’estadi, al suïcidi de Gamper o el segrest de Quini.

Però el relat del Barça també es pot narrar a partir dels negatius, mirats a contrallum, dels grans contrincants. Al capdavall, al futbol es juga contra un altre equip. El gran rival, des del moment de la fundació i durant mig segle, va ser l’Espanyol. El derbi de la xavalla, coincidint amb el 25è aniversari del Barça, va ser el moment de màxima tensió. Després de la guerra, al futbol s’hi va afegir una connotació política. Tot i que fa de mal etiquetar, la divisió entre “catalanistes” i “centralistes” es va fer més evident. A la Lliga espanyola, el gran rival va passar a ser el Reial Madrid amb l’arribada de Di Stéfano. És més, fins a l’any 1954, el Madrid només havia guanyat dues vegades la Lliga en 22 anys. Just quan el Barça estava millor, amb Kubala i companyia, l’afer Di Stéfano va disparar esportivament al Reial Madrid. De cop, va passar a ser el gran enemic del Barça, un fenomen que ha perdurat fins avui.

Aquesta tensió competitiva ha influït, segurament, a convertir-los en els dos clubs més admirats del món: l’un per l’allau de títols, l’altre –amb un museu també ple de copes– per la manera de jugar. Però per al món de l’espectacle, Espanya s’ha quedat petita i, coincidint amb el centenari del Barça i l’entrada al segle XXI, Europa és el nou terreny de joc. Els clubs tradicionals, a més a més, han rebut injeccions de diners mai imaginades. El Chelsea va el primer gran rival europeu que va passar a mans d’un oligarca rus, amb diners il·limitats per fitxar. Els magnats nord-americans i els multimilionaris de la Xina en van copiar l’exemple i van començar a comprar-se equips de futbol. Un divertiment per a nou-rics.

I, aleshores, va arribar el canvi de paradigma. Qatar es va comprar el PSG. Els Emirats Àrabs, el Manchester City. Una inversió d’imatge sense precedents per als respectius països. I, alhora, una ambició esportiva que ha dut els clubs estat a fitxar els millors, al camp i a la banqueta, per tal de ser competitius. I el Barça, i també el Madrid fins que esdevingui Societat Anònima, han de lluitar per guanyar contra equips de cartera infinita. Els recursos econòmics d’uns i altres poden desequilibrar la competició. Ja en els últims anys, el Barça se les ha tingudes contra el PSG. Fins no fa gaire, les alegries eren culers. Les últimes rebolcades europees, en canvi, han estat a peus dels parisencs.

El Barça, en 125 anys, ha anat obrint el focus. En cada moment, segons els signes del temps. De Catalunya a Espanya, d’Espanya a Europa. D’Europa al món. Els rivals, pel 150è aniversari, seran planetaris. Per això sap tant de greu que el Barça hagi quedat fora del primer Mundial de Clubs, de l’estiu que ve. Que en l’any de la celebració no sigui entre els 32 millors equips del planeta fa mal al cor.

Dossier 125 anys del Barça

Anterior

Barça: ¿marca o identitat?

Vés a l’ÍNDEX