Escombrar-ho tot sota la catifa culer

Després de diversos ajornaments, des de la junta de Can Barça arriba el xut a barraca definitiu. Per separar pèssima gestió de delicte provat, res millor que enviar la pilota del forensic a la justícia. Llàstima que la solució s’eternitzi perquè, quan arribi la sentència, potser ja estem tots calbs. Trigarem anys i panys a treure’n l’entrellat, però ensorrar l’economia del Barça no permetia altra sortida més digna que la triada. Tampoc podran empipar-se amb Laporta, que traspassa la decisió als tribunals. Això no va de revenges personals, com l’acció de responsabilitat de Rosell. Tant de bo aquest afer adoptés un caràcter exemplaritzant. De moment, felicitem-nos que no s’hagi optat per la fàcil i eterna solució a la catalana, consistent en escombrar-ho sota l’estora i xiular despistant. El que han perpetrat amb aquest pilar simbòlic del país mereix que es depurin responsabilitats i exigeixin conseqüències. Prou d’empassar-se'n de tan grosses, sigui dit en benefici de la salut democràtica del país. Si hi ha delicte, que el purguin. Si no existeix, que se’ns expliqui al detall. Un forat d’aquesta mida no desperta altra sensació que la sospita, deixem els lliris a banda.

Formen multitud els ciutadans que estan fins al monyo de com s’acostumen a resoldre els conflictes a Catalunya, quan el poder decideix que hi ha mals que no volen soroll. Sobretot, els vinculats a desoris produïts per gent de la seva corda. Entomar un deute de 1.350 milions després d’una gestió paorosa hauria resultat la constatació d’un fracàs col·lectiu. No es pot donar per bo, esmentem un simple exemple, que el 5% de l’Espai Barça executat en set anys per aquests maldestres costés oficialment 145 milions d’euros. Cosa que representa, sense desig de generar mala sang, que tota l’operació en les seves mans hagués sortit per la bonica xifra de 2.900 milions. En el pitjor dels casos ens van assegurar que serien 850; ni van enrojolar al dir-ho. Mai no passa res en aquest país i en aquest club on el règim del 78, any de l’adveniment del nuñisme, continua campant i manant ben pinxo com a representant de cert establishment realment matusser. Com que els quartos no són meus, endavant que fa baixada; quina manera més barruda d’actuar. Si algun dia una sentència arriba a dictaminar que, almenys en aquest cas, s’ha acabat la impunitat i procedir sense temor a càstig posterior, donem-nos ja per satisfets. Pel cap baix, s’haurà trencat la norma de cobrir de vergonya el país a base de catifes pudents.