"Fer jugar els joves hauria de ser una aposta del club quan es planifica la temporada"

BarcelonaA Quique Setién (Santander, 1958) li ha tocat viure una temporada ben estranya, en un club on un empat es considera una decepció. El tècnic càntabre valora el moment del Barça en una entrevista en què un dels dos entrevistadors passarà a ser l’entrenadora de la Reial Societat d'aquí pocs dies.

Toni Padilla: Li ha de donar cap consell a la Natalia?

No, no, està molt preparada, no li calen gaires consells. Només de sentir-la parlar de futbol ja ho saps.

TP: Ha estat un any estrany. Arriba al Barça, un club on cal guanyar i fer-ho jugant bé... i li toca viure aquesta pandèmia, una situació mai viscuda. Com ho va afrontar?

Ens ha tocat viure un fet extraordinari, és cert. Però li ha passat a tothom. És una situació diferent per a tots. Ens va tallar el ritme, però per al cos tècnic ens ha anat bé perquè hem pogut analitzar moltes coses en aquests dos mesos, detectar les coses que volem millorar amb més temps per treballar-les. Hem tingut un temps per reflexionar inesperat. Ara, amb la represa, tot és diferent. Ningú sap gaire bé què passarà amb la gestió de les lesions, els minuts... Tot és nou, tothom ho està assimilant.

Natalia Arroyo: Contradictòriament, veniu d'un període amb molt de temps per pensar i ara el dia a dia, amb tants partits, no et deixa marge per incidir en aspectes concrets del joc. No deu ser senzill...

No tens gaire temps per treballar en grup, és cert. Ens hauria agradat tenir més temps per treballar alguns aspectes perquè, si no els entrenes, els perds. Tenir tants partits en pocs dies no permet fer entrenaments de grups sencers i treballar aspectes tàctics amplis. La situació t’obliga a tirar molt de la pissarra i de les xerrades, perquè no pots entrenar-ho tot sobre la gespa.

N.A.: Quins aspectes de joc li agradaria poder treballar més?

Una mica de tot, perquè si analitzes tota la informació que dones als jugadors xerrant, no deixen de ser paraules. I els jugadors no es queden amb tot el que dius. Moltes de les ordres que rep el jugador es processen millor quan es fan sobre el camp, de manera coordinada amb els companys. Si durant la setmana practiques 8 o 10 accions sobre com defensar una progressió del rival per la banda, fent unes tasques molt específiques, sempre és millor fer-ho al camp que no pas explicar-ho amb una pissarra, perquè són situacions reals. Jugant cada tres dies, no pots fer aquesta feina.

T.P.: L’equip ha millorat molt en defensa aquestes setmanes i no ha encaixat cap gol.

En alguns aspectes hem pogut millorar, com la recuperació després de perdre la pilota. L’equip s’ha activat molt ràpid en aquest aspecte, i les situacions que cal defensar queden limitades a quan cal replegar-se. I cal seguir millorant en la defensa de la pilota. No totes les accions d’atac poden acabar amb una finalització, cal esperar els moments justos, per evitar perdre la pilota.

T.P.: En canvi, en atac l’equip sembla bloquejat.

Una cosa és el que vols fer i una de ben diferent és el que fa el rival. El rival també juga. Si pots marcar d’inici, com va passar contra el Mallorca, el partit és més fàcil per a un equip com el nostre. Contra equips disciplinats, saps que et tocarà patir més. Arriba l’angoixa i es perd la pausa. Però és clau recordar a la gent que els rivals juguen, que no tot es limita al que fem nosaltres.

N.A.: Aquesta mirada en què el rival sembla que no existeixi és un pecat d’equip gran?

No, ja ens passava al Betis o al Las Palmas. Quan t’enfrontes a un rival en teoria menor, guanyar es converteix en una obligació. Ja va bé que sigui així, però els rivals tenen molt a dir. És cert que tenir jugadors de nivell pot marcar les diferències, però els partits són molt igualats, ho estem veient aquests dies.

T.P.: Abans del primer partit va dir que tenia dubtes sobre la possibilitat de fer cinc canvis. Com ho veu ara?

De vegades fer cinc canvis pot ajudar i de vegades perjudica. Dependrà del partit. Tots els arguments, a favor o en contra, tenen raó. Es donarà la situació en què els cinc canvis puguin ajudar els equips grans i, altres vegades, els petits. Ara mateix no et sé dir si canviar les normes d’aquesta manera tan radical és bo o no. Amb el temps se sabrà si val la pena que es converteixi en una norma del joc que ja no marxi.

T.P.: I l’aturada d’hidratació? S’ha convertit en un temps mort.

És el mateix cas que els canvis. De vegades t’ajuda a tu i de vegades, com ens va passar al camp del Sevilla, els ajuda a ells. Portàvem 30 minuts espectaculars i, de sobte, ells van alliberar-se de la pressió després de la pausa.

N.A.: Els entrenadors sempre demanen tenir temps per gestionar les plantilles. Ara ja els coneix més, ¿com es gestiona trobar minuts per a jugadors com Riqui Puig i Ansu Fati?

Ara ja portem prou temps per saber què pot donar cada jugador. En el cas de Riqui Puig i Ansu, que han gaudit de protagonisme, amb un gol inclòs, jo destaco que van donar dinamisme al joc. Ara cal valorar si això que van aportar poden continuar aportant-ho. I, com que ja ho han fet uns minuts, vol dir que tindran més oportunitats. Però abans de cada partit cal valorar qui ho farà millor.

N.A.: Perquè, evidentment, fer entrar un jugador significa que n'ha de sortir un altre. És un problema?

Esclar que és un problema. Tu saps el moment de cada jugador, com s'entrena. Vosaltres no podeu veure com s'entrenen, però jo sí. Per això prenem les decisions. I és cert que els jugadors emergents han d’entrar ocupant el lloc dels millors jugadors del món, que els tenim aquí. No és tracta de donar minuts a un jugador per veure què passa, perquè si fallen dos cops després es desinflarà el globus i ningú els farà cas. Cal saber gestionar els joves pensant que durin temps.

T.P.: El debat del paper dels joves forma part del Barça però ¿com es gestiona treure de la gespa campions del món?

Els jugadors que han arribat al Barça, que han costat diners, han demostrat ser els millors. Potser en algun moment algú passa un moment més fluix, però aquí tens campions del món, homes que han estat molts cops internacionals, que tenen l’experiència de gestionar-se ells mateixos per rendir bé. Aquestes decisions són molt difícils de prendre, no és una qüestió de ser valent o no. És que has de fer jugar els millors, has d’escollir. És un dilema molt gran. No fas jugar algú per caprici. No, abans has vist el seu estat d’ànim, l’has vist entrenar, hi has donat 100 milions de voltes per decidir qui jugarà. Treure de la gespa el millor del món costa molt.

T.P.: No sé si ha vist el documental de Michael Jordan. Al Barça tenim jugadors similars, d’aquells que volen jugar sempre, que no es volen perdre ni un segon. Difícils de gestionar perquè són els millors, en part pel seu caràcter competitiu...

És evident. Hi ha un tipus de futbolistes que es gestionen millor sols. Competeixen a un nivell al qual jo no he estat mai. Ells mateixos saben quan els toca descansar... Jo els puc assessorar, posar-los en un context que els faci forts dins d’un equip, perquè no poden anar a la seva. Però sobre com estan ells, el descans, les activitats... ells ho saben millor que jo, perquè són jugadors que porten 15 anys guanyant-ho tot. A mi em val el seu compromís. Veure’ls entrenar. Però ells saben molt millor que jo com autogestionar-se. És el que feia jo quan jugava dels 30 als 38 anys. Anava al míster i li deia que em convenia fer estiraments i treballs de força. Que seria millor que no pas segons quines coses. Sabia com arribaria millor al següent partit.

N.A.: Però fins quan s’allarga l’etiqueta de ser els millors del món? ¿Fins quan aquesta etiqueta el protegeix d’anar a la banqueta quan l’esperit del jove demana pas? És una patata calenta...

Fer jugar més joves no és només competència meva, hauria de ser una aposta de club quan es planifica una temporada. Si tu fitxes cinc jugadors que són dels millors del món en la seva posició, serà difícil fer espai a un noi del planter. Volem guanyar-ho tot, volem estar a la primera línia, però també volem que un nano de 17 anys rendeixi com qui ha guanyat un Mundial.

N.A.: I no és compatible?

Només és possible si son megacracks, perquè tot té un procés. T’exigeixen guanyar, però tothom hauria de reflexionar sobre aquest fet. És una qüestió àmplia.

N.A.: Si estigués a les seves mans, ¿com construiria el projecte per seguir guanyant i regenerant l'equip?

És un debat molt llarg. Abans de prendre decisions, caldria reunir els socis, el club, l’entrenador i fins i tot els periodistes per establir objectius i decidir quins camins volem seguir per arribar-hi. Fer una reflexió profunda sobre el que volem ja de sortida. I després tothom pot equivocar-se. Ara tothom parla de voler guanyar, però si trec quatre nanos i no guanyem, em faran fora. I si fitxem els jugadors que vol tot el món i es guanya, la gent estarà contenta, però els joves no tindran lloc. Tothom va improvisant sobre la marxa.

T.P.: ¿Té la sensació que hi ha una tendència a exigir cada cop més? Últimament hem vist com es parla de fracassar quan guanyes la Lliga però no arribes a una final europea. ¿Tots en som culpables?

Sí, el futbol s’ha convertit en una cosa diferent. Molta gent ja no va al camp a gaudir del joc, només volen veure el seu equip guanyant. I guanyar o perdre pot dependre de centímetres. Ara llegeixo cròniques i no les entenc. Puc entendre que diguin que no jugues bé, però que diguin què no fas realment bé. Que només importa guanyar? De veritat? Hi ha un clima de crispació i tothom està amb la soga al coll, aquí ningú disfruta.

N.A.: Quin panorama em pinta, doncs! Quan es disfruta entrenant?

Disfrutes quan tens un equip conscient del seu moment, que s'ho passa bé jugant. Quan les coses plantejades en una pissarra es veuen al camp. I molts cops cal aïllar-se de tot l’entorn per fer-ho. Jo no puc fer més del que faig. Dono moltes voltes a la sortida de la pilota, a la manera de desorganitzar els rivals... Segurament puc fer més coses, però els meus coneixements arriben fins on arriben. Potser arriba un nou entrenador que millora les coses, qui sap, però nosaltres no deixem de donar voltes a la situació. Si no, ¿com expliques el que ha passat a la Reial Societat? Com poden haver canviat tant si és l’equip que es va merèixer no perdre al Camp Nou abans de la pausa? Ara en canvi, perd. I què ha canviat? L'estat d'ànim, potser.

T.P.: No demanarem a la Natalia que valori la Reial Societat, ara que treballarà amb ells. Però entenc que consideres que no podem treure conclusions molt dures en un context sorprenent com aquest de la temporada del covid-19, quan tots els clubs busquen sobreviure com sigui, amb els plans alterats.

És una situació especial, sobretot per al Barça i el Madrid, en què guanyar la Lliga pot dependre de 10 centímetres. O d'accions del VAR en què un centímetre et pren un gol o te'l dona. I qui no guanyi què serà, un fracassat? Jo crec que no. Potser podem fer-ho millor, però treballem molt.

T.P.: Normalment al juny els jugadors negociaven contractes amb la temporada acabada. Ara toca jugar en plenes negociacions de mercat. ¿Afecta els futbolistes el fet de no saber què serà d’ells al cap d'uns dies?

Els afecta, és obvi. Els jugadors no són robots, són persones, joves amb el seu entorn. No es desperten cada dia igual, i és normal que quan està en joc el seu futur visquin situacions de tensió. A d'altres potser no els afecta perquè són gent més preparada, però normalment els condiciona el joc.

N.A.: Seria el cas d’Arthur.

No estic al dia del seu cas, no sé com el deu afectar. Jo intento xerrar amb ell i li demano que estigui centrat en el joc. En aquelles coses que ens poden ajudar. Ell hi posa bona voluntat, moltes ganes. Una altra cosa és si està encertat o no. Arthur interpreta el futbol d’una manera i ara li demanen que faci coses diferents. Com anar ràpid.

N.A.: I no jugar a cinc tocs...

Quan cal obrir defenses, cal ser ràpid, i per ser ràpid no s'han de fer tants tocs a la pilota, cal que la pilota vagi més ràpid per poder fer més mal.

N.A.: ¿En atac l’equip s’ha malacostumat a deixar que Messi ho solucioni tot?

No és això, tot plegat té més a veure amb el fet que ens cal marcar ràpid, perquè ens alliberaria i ja no hauríem de forçar jugades en què ens caldria més pausa per desorganitzar l’equip. Sense posar-se en risc de perdre la pilota. Aquesta falta d’encert ens limita molt. Estem generant perill, però cal ser més efectius.

T.P.: ¿Un dels seus grans reptes és connectar Griezmann al joc de l’equip?

Ell és un futbolista que es mou molt, però no es fàcil filtrar-li la pilota quan tens 10 jugadors tan tancats, tapant espais per la passada. Tot és conseqüència també d’haver passat tres mesos sense jugar, això afecta al ritme. Et toca jugar contra un rival disciplinat, com el dia del Sevilla, i costa trobar els espais. És gairebé impossible sorprendre aquests adversaris. Per a alguns jugadors aquestes situacions són molt frustrants. Potser ens falta un punt d’efectivitat i coordinació.

T.P.: Última pregunta. ¿Es veu la propera temporada al Barça?

Sí, sempre ho penso. Quan arribo a un club penso que m’hi quedaré per a tota la vida, tot i que sé que no serà així. Em vols fer fora, ja? [Riu].