Josep M. Minguella: "Que algú hagi estat futbolista no implica que sàpiga fitxar"

BarcelonaFa gairebé dues dècades que Josep Maria Minguella (Guimerà, 1941) va decidir jubilar-se com a representant per optar a presidir el Barça. Va ser a les eleccions del 2003, que va guanyar Joan Laporta. Des de llavors, assegura que dedica el temps a "passar-ho bé". Juga a golf, a tenis i al dòmino, i també participa en conferències i tertúlies. Ara ha publicat, amb el periodista Francesc Aguilar, Minguella Leaks (Cúpula), en què recorda algunes vivències del seu pas pel món del futbol.

Per què un llibre?

Durant aquests anys he anat a molts llocs. Conferències, dinars... parlant de futbol amb molta gent, explicant vivències i anècdotes. I algun cop m’havien dit de fer-ne un llibre. En realitat ja n’havia fet un quan em vaig retirar (Tota la veritat), però aquell era més per explicar la feina de representant. Fa uns mesos em va trucar el Francesc Aguilar, periodista de Mundo Deportivo, i em va proposar ajuntar aquestes histories. Jo n’estic content. Algunes no eren conegudes i m’agrada explicar-les. En el fons és un llibre inofensiu, de passar-s’ho bé. No són secrets, són anècdotes.

Com ha canviat la feina de representant?

És que quan jo treballava tot era molt més primitiu. A tots els nivells. De fet, fins al 1994 no estava ni reconeguda la feina de l’intermediari. Ara ha canviat el context. Per exemple, abans no hi havia els pares dels jugadors pel mig. Ni s’havien disparat els ingressos pels drets televisius. Hi han influït moltes coses. Abans els clubs tenien poder sobre els jugadors i ara són els jugadors els que manen. I darrere els jugadors, els agents, que també tenen molt poder. Estem en una fase en què els clubs negocien directament amb aquests representants, i volen tenir-los al seu favor per poder acabar fitxant els figures, que són els que acaben sortint a jugar i a guanyar els partits.

No hi ha risc que la bombolla esclati?

Crec que hi hauria d’haver més control. El futbol és una activitat en què el valor dels drets dels jugadors no el marca ningú. Si em compro un cotxe o una casa, tinc una tarifa, és per a tothom i tothom la sap. Aquí no. Uns ofereixen i els altres demanen. I o bé es posen d’acord o es trenquen les negociacions. Fa uns anys el màxim que es podien pagar eren uns 30 milions d’euros. Després va venir l’operació Figo i se’n van pagar 60. Llavors Zidane, amb qui van ser més de 70. Per Bale i Cristiano, uns 100. Neymar, 220; Dembélé, 140; Coutinho, 160...

Qui ho hauria de controlar?

Potser la FIFA, potser la UEFA, potser la ECA... Jo faria com a la NBA, que establiria un límit. Crec que seria bo per al futbol. Què passa? Que un jugador no es pot multiplicar: de Messi només n’hi ha un. Quan tothom es baralla per aquella estrella s’acaben inflant els preus. Ja ho hem vist a un club com el Barça. Quant temps feia que no li sentíem dir que no té diners per fitxar?

Parlant del Barça, li hauria agradat ser president?

Molt! A mi van posar-me sang blaugrana des de ben petit. Veia els partits a Les Corts, vaig jugar al Condal, vaig ser segon entrenador dels juvenils del Barça i ajudant de Rinus Michels. I llavors, com a agent, sempre tenia la mania que quan veia un bon jugador pensava primer en el Barça. Després dels últims anys de Núñez i de Gaspart vaig pensar que la meva experiència podia servir, tenia clar com havia de ser la gestió esportiva. Però van ser unes eleccions amb vuit precandidats, i sis van passar a ser candidats. Va guanyar Laporta.

Aviat tindrem eleccions. Ara ja és massa tard?

És massa tard, sí. Em seguiria agradant, esclar, però crec que ara és una tasca molt dura. I la meva edat no és adient per posar-me a un transatlàntic com aquest. Soc molt del Barça i vull que el que hi hagi ho faci molt bé. De totes maneres, el que em sap greu és que cap president del Barça hagi volgut aprofitar la meva experiència. No parlo de contractar-me, sinó de consells, de consultes. M’ha estranyat. Quan una persona ha demostrat durant tants anys aquest barcelonisme i aquest nivell d’èxits... Mai ningú m’ha vingut a demanar què es faria en un cas concret o en un altre.

A què ho atribueix?

Penso que es deu a les enveges que hi dins el món del futbol. No ara, sinó sempre. I potser hi ha por que algú que hagi tingut experiència pugui incidir. Una de les coses del futbol és que és totalment opinable i tothom pensa que hi entén. I resulta que t’acaben portant Coutinho per 160 milions. O Arda Turan. Hi ha molta gent que pensa que hi entén i ha acabat perjudicant el club. Potser sense voler, eh! Però ha anat així.

Vostè sempre ha posat l’accent en fitxar bé.

Els fitxatges són una especialitat dins el món del futbol. Qui fitxa gestiona el 60 o el 70% del pressupost. Què vull dir? Que perquè algú hagi estat un gran jugador, això no implica que acabi sabent fitxar. Cal trobar algú que tingui un currículum destacat i al Barça s’aposta per exjugadors. I ha passat que molts d’aquests han començat, precisament, al Barça. Zubizarreta mai havia fitxat abans de venir al Barça. Robert Fernández, tampoc. Ni Abidal. I Pep Segura tenia experiència, però com a preparador físic del Liverpool. Quan veus la llista dels últims fitxatges, no s’entén.

I s’han disparant els salaris.

Penso que això calia tallar-ho abans, però el club no es va plantar. S’han anat fent renovacions que milloren les condicions, i per quatre o cinc anys. I s’ha arribat a un punt en què això és inassumible: encara que siguin jugadors molt bons, encara que s’ho mereixessin, són a la fase final de la seva carrera, i els contractes s’hauran de deixar morir, perquè cap club podrà pagar aquests sous. Jo hauria fet el que proposava Cruyff. A partir dels 30 anys, si un jugador rendeix se’l renova cobrant més, però només per un any. És un incentiu per al jugador i a la vegada no poses en risc el club. Dit això, penso també en la tesi de Vic Buckingham, que defensava fitxar cada any un jugador més bo que els que tens a la plantilla. Però més bo de debò. Això també ajudava a fer la renovació progressiva.

Però sempre costa fer aquests canvis en un vestidor que ha tingut tants èxits.

Mira, un dels problemes que tenim al Barça, no d’ara sinó en general, és que els directius escolten molt la premsa. La premsa és clau, però té uns altres interessos. Els directius no poden fitxar o renovar en funció de què diran. No s’ha de caure en populismes. I hi cauen. El millor dirigent és el que té les idees clares i que té un bon secretari tècnic en qui confia. I, després, que la premsa digui el que vulgui. És el que dèiem abans. De futbol tothom en parla però molts pocs hi entenen.