I, enmig del soroll, guanyes un clàssic jugant com el Cadis: els apunts en calent del Madrid-Barça

BarcelonaEl Barça ha taponat la crisi en el millor lloc possible. Els blaugranes van guanyar al Santiago Bernabéu, en l'anada de les semifinals de la Copa, gràcies a un dels gols més lletjos que es recorden i a una actuació basada en l'aspecte defensiu. A continuació, uns apunts en calent.

Victòria contracultural. Xavi es va fer un tip de dir que el Madrid era el favorit de l'eliminatòria. "Són els vigents campions de Lliga i d'Europa", va justificar el tècnic, conscient de la dificultat de visitar el Bernabéu amb baixes sensibles i després de dues derrotes seguides. Aquest discurs prudent va derivar en una versió tremendament pragmàtica del Barça, que va sortir al Chamartín a entregar el terreny i la possessió a l'oponent. Desproveït del talent de Pedri i de l'amenaça de Lewandowski, va concentrar-se en no prendre mal en fase defensiva i només va alliberar Ferran Torres en atac. Va ser un pla contracultural, igual que les 42 centrades sense rematador d'Almeria, però en aquest cas sí que va funcionar. Ja s'ha vist que es pot guanyar un clàssic jugant, amb tots els respectes, com el Cadis de torn.

Raphinha ho està aprofitant a mitges. Encara que sigui capaç de golejar a Anfield amb una facilitat que espanta, el Madrid no deixa de ser un equip previsible. Així ho demostra la seva gairebé obsessiva tendència a carregar el joc cap a la zona de Vinícius. Xavi la va tornar a compensar emparellant el brasiler amb Araujo, que va rebre l'ajuda preciosa de Raphinha per assolir l'objectiu. L'ex del Leeds va exhibir els seus anys de formació amb Bielsa fins al punt que va cobrir més l'hàbitat d'un lateral que no pas el d'un extrem. Chapeau, aquesta obstinació per rascar en defensa. Res a dir. Però potser s'esperava més amb pilota de l'home que havia de minimitzar l'absència per lesió de Dembélé. El Barça va pagar 60 milions per ell perquè assumís més responsabilitats creatives.

La millor versió coneguda. Raphinha no està valent el que va costar. I Ferran Torres, malgrat ser l'assistent en la jugada que va provocar que Militao es fes el 0-1 en pròpia porta, tampoc. En canvi, Kounde, que també va suposar una milionada fa uns mesos, sí que s'ha erigit en un puntal d'aquest Barça. Sobrat de condicions, el marcador francès està fent sobretot de lateral pel buit del no fitxatge d'Azpilicueta, però al Bernabéu va jugar de central i va demostrar que no se n'ha oblidat. Va passejar una jerarquia imponent per terra, mar i aire. Havia de tapar qualsevol fuga per evitar la igualada del Madrid i, juntament amb un més que correcte Marcos Alonso, ho va aconseguir. Quina adquisició, la de l'exsevillista!

Explicacions, va. La victòria en aquest clàssic arriba en ple escàndol Negreira. Amb els àrbitres ajuntant files davant d'uns fets que fan pudor, l'afició blanca ficant-hi cullerada i omplint el Bernabéu amb bitllets de 500 amb la cara de Joan Laporta i els inversors de l'Espai Barça arrufant el nas i apujant les exigències per invertir en el nou Camp Nou. La victòria, encara que sigui pírrica i més aviat lletjota, és mannà enmig del soroll i aixeca l'ànim de la culerada, però, per si de cas, no pot servir per ajornar les explicacions convincents sobre la sospita arbitral i, el que és més greu, el tuf d'enriquiment il·lícit que la Fiscalia està a punt de judicialitzar. Laporta no hauria de comparèixer sol amb el seu compliance, sinó alhora amb Gaspart, Rosell i Bartomeu. Ja triguen, senyors.