Dues maneres d’arribar al minut 90
L’última jornada va evidenciar la distància entre el discurs de Luis Enrique i el de Zidane: l’asturià espera el desgast del rival i el francès apel·la a l’èpica final
BarcelonaQuan es creua el minut 80, l’aficionat del Barça ja sap que, si el Reial Madrid va per sota en el marcador, trobarà el camí del gol. Marcarà i capgirarà un resultat que el tenia contra les cordes minuts abans. Gràcies a la rauxa final, els madridistes han sumat aquesta temporada 17 punts. “També és bonic fer gols i marcar en els últims deu minuts”, reconeixia, amb un somriure entremaliat, Zinedine Zidane després de tombar el València amb el mateix guió de les últimes jornades, un gol al minut 86. En total són 21 els gols que els blancs han marcat entre el minut 81 i el 90, gairebé la meitat dels 46 que han fet en cada segona meitat a la Lliga.
“Estàs amb l’1-0, jugues dimarts un partit important a la Champions, i penses a controlar una mica el joc -es justificava Zidane-, però també sabem que aquest club i aquesta afició ens fa treure més energia al final”. És l’efecte Sergio Ramos o l’esperit de Juanito. És l’ADN del Madrid. És un convenciment que traspassa la lògica empenta de voler guanyar, que supera la dosi de fe i que va més enllà de l’ànima lluitadora d’un jugador concret del Madrid. És una manera de fer i de competir que s’aprèn des de petit, molt abans de tenir l’edat per trepitjar el Santiago Bernabéu. Fins i tot a Valdebebas, al futbol base, és una dinàmica que desencalla els partits travats i que ningú acaba de saber explicar del tot. “El jugador s’ho creu, el rival ho veu venir, i passa. Sempre passa”, narren des de dins el club blanc.
Sempre el mateix patró de conducta
Que sempre passi i que segueixi passant és el més sorprenent, a ulls barcelonistes. Però el cert és que l’exemple de l’última jornada contra el València serviria de patró comú de com ha anat guanyant el Madrid aquesta temporada. L’equip blanc marca primer (ha passat en el 83% dels partits al Bernabéu i en el 69% dels duels fora del seu estadi) i ho fa abans de la primera mitja hora de partit (Cristiano va marcar al minut 27 i la mitjana madridista del primer gol és el minut 26). S’arriba al descans amb avantatge (com li ha passat en el 53% dels dies), encara que sigui mínim (l’1-0 o el 0-1 se li han repetit en 7 dels 34 partits). A la segona meitat, el rival aconsegueix empatar (el 32% dels adversaris ho han arribat a fer) però s’entra en l’últim tram de partit i sorgeix la vida extra del Madrid. Apareix Marcelo en una jugada aïllada, desfà l’empat (el 40% dels gols del Madrid han implicat posar-se per davant en el marcador) i s’aconsegueix una victòria ajustada (10 dels 34 triomfs merengues són amb menys d’un gol d’avantatge). “Patir, patirem fins al final. Però això ho tenim”, insistia el tècnic, sense negar que l’equip viu cada final de partit amb “ansietat”.
L’altra cara de la moneda
El contrast entre l’última victòria blanca i la blaugrana aquesta setmana ha sigut absolut i exemplifica com s’arriba al final de la Lliga. Si el 2-1 del Madrid al València serviria de motlle per reproduir tota la temporada madridista, també el 0-3 al derbi explica l’any del Barça. L’equip de Luis Enrique no va poder desfer l’empat inicial a Cornellà-El Prat abans de la pausa (com li ha passat en 6 dels 18 partits lluny del Camp Nou) i va necessitar el pas per vestidors per desencallar la situació a la represa (amb 21 gols a favor i només 6 encaixats, el seu millor parcial és el que va del minut 46 al 60). Un cop es posa per davant en el marcador, no deixa escapar el triomf (només ha cedit dos empats en les 24 ocasions en què ha marcat abans que el rival) i certifica els tres punts ampliant l’avantatge (el 58,7% dels gols blaugranes són per eixamplar la golejada).
La manera com el Barça va derrotar l’Espanyol era, per al tècnic, un bon resum de com afronta l’equip els partits. A llarg termini. L’entrenador entén que els duels duren 90 minuts i que, dins del partit, hi haurà fases diferenciades. S’han de jugar totes i, sobretot, se li han de fer jugar totes al rival al ritme que convé. Aquesta és la clau. “Si no fas una primera meitat com la que hem fet, pel que fa al ritme de joc, intensitat i desgast al rival, no hi ha possibilitat que aparegui una segona meitat en què trobes més espais i pots aprofitar un error d’ells per avançar-te en el marcador”, va dir dissabte.
Per al Barça és, doncs, qüestió de deixar madurar el partit, entendre què toca en cada moment i esperar l’ocasió per sentenciar. Ivan Rakitic, autor del 0-2 en aquesta fase dolça -el cor de la segona meitat, quan el Barça concentra el 62% dels seus gols-, elogiava la “maduresa” com l’equip havia “llegit” els diferents moments del partit per aniquilar l’adversari.
Igualment letals
És l’objectiu últim, derrotar l’adversari. Com es faci, és un extra que cadascú decideix quan i com li interessa. Mentre el Barça té la certesa que, si s’avança en el marcador, difícilment deixarà escapar el triomf, el Madrid es mou des de l’èpica. Remunta millor i s’ha sortit amb la seva en 7 de les 8 vegades en què ha hagut de capgirar un resultat. El consol blaugrana serà que, quan guanya, guanya millor, amb 10 victòries per més de 4 gols de diferència per només 3 golejades blanques. Però, de moment, val el mateix un 2-1 que un 0-3.
