Dues lesions deixen coix el 3-4-3

BarcelonaLa lesió al menisc de Rafinha pot tenir més importància per al Barça que la que les presses del partit a Granada van permetre assimilar. El brasiler va passar ahir diverses proves mèdiques que no van saber concretar el temps que s’estarà de baixa, i caldrà esperar a demà per decidir quin tractament s’aplica al jugador i, per tant, durant quant de temps el perd Luis Enrique. En calent i després de la primera exploració al mateix vestidor de l’estadi Nuevo Los Cármenes, l’asturià apuntava a “diverses setmanes” fora de combat i admetia que seria una “baixa important”.

I és que, en cas que es confirmés el pitjor dels pronòstics, que indiquen que Rafinha fins i tot hauria de passar pel quiròfan, la seva absència pot acabar sent transcendental per al que queda de temporada perquè deixa coix el 3-4-3 en la seva versió de gala. L’ex del Celta ha sigut clau des de l’aplicació del nou esquema i només s’ha perdut el partit a Riazor, i per culpa d’una gastroenteritis. Quan ha estat disponible, sempre ha jugat i sempre ho ha fet d’inici, ubicat de manera permanent a la banda dreta.

Sense Rafinha, a Luis Enrique se li obre un interrogant que havia resolt amb l’alineació del brasiler a la zona de Messi. Era ell qui permetia que l’equip mantingués l’equilibri, tant en atac com en defensa. En la versió ofensiva, perquè disciplinadament s’encarregava d’ocupar el carril exterior per generar espais interiors per a l’argentí, que amb el nou dibuix ja parteix des de posicions de mitjapunta. I, quan l’equip perdia la pilota, era capaç d’assumir l’esforç defensiu del primer salt a la pressió, sobre el lateral o migcampista adversari, de manera que l’equip es transformava en el 4-4-2 que pretenen els tècnics.

Cap altra fórmula ha tingut el recorregut que estava tenint l’onze amb Rafinha des de la desfeta a París fins més enllà de la remuntada èpica, però Luis Enrique ja ha demostrat en altres moments de la temporada que té mecanismes per explotar la polivalència de la seva plantilla, a qui haurà de tornar a multiplicar per trobar una solució si es vol insistir amb el 3-4-3. L’únic que sap segur és que en els partits imminents, i també per lesió, no podrà comptar amb Arda Turan -potser qui més s’assemblava al brasiler- i tampoc amb Aleix Vidal, de baixa fins a l’estiu. A partir d’aquí, a Luis Enrique se li s’amunteguen els candidats sense que cap d’ells acabi de donar-li el que buscava de Rafinha.

L’opció que semblava prioritària tenint en compte l’onze de Granada i moltes substitucions de Rafinha en l’últim mes de competició era l’alineació d’André Gomes, un candidat que assegura el balanç defensiu al 4-4-2 i que pot funcionar com a figura de continuïtat per conservar la possessió. Però el fluix rendiment dels primers minuts diumenge no l’ajuda en la travessa que s’obre ara de cara al Sevilla i, al cap d’uns dies, de cara a l’eliminatòria amb la Juve.

Les sensacions fresques, de fet, han reforçat un nom que en un altre moment del curs ni tan sols hauria sonat: el de Paco Alcácer. L’exvalencianista va interpretar molt bé el partit a Granada i va saber convertir l’extrem dret en un punt de partida per ser, gairebé, un segon davanter. El seu sacrifici defensiu també permet imaginar-lo dins el 3-4-3, en què encara no se l’ha vist participar.

També ha quedat al marge del nou esquema Denis Suárez, que podria ser el beneficiat indirecte de la lesió de Rafinha. A Riazor va acabar sent el jugador més incisiu per fora, en absència de Neymar i Rafinha, justament. L’aposta pel gallec mantindria la major part de mecanismes col·lectius que estan funcionant ara, cosa que no passaria si qui s’ubica a la punta dreta és Sergi Roberto, fins ara en posicions més endarrerides. Aquí Luis Enrique té un bon maldecap per allargar la vida del 3-4-3 amb què ha rescatat la temporada.