La dolça revenja de João Félix abaixa els fums a Simeone (1-0)

BarcelonaLa revenja, que dolça que pot arribar a ser. Els llibres sobre la moral diuen que no caldria desitjar-la, que és millor perdonar. Però la venjança embriaga, com un bon vi. I João Félix ho sap. El portuguès tenia ganes de tastar-ne el gust i tot seguit somriure, per veure de reüll com reaccionava Diego Pablo Simeone. El talent d’un jugador que encara pertany a l’Atlètic de Madrid va servir per abaixar els fums a l’equip matalasser, que arribava a Montjuïc afirmant que juguen com els àngels. Serà un altre dia, perquè a la muntanya màgica els àngels, darrerament, parlen portuguès i juguen de blaugranes. Tot i acabar patint, el Barça va recuperar la confiança de molts incrèduls en cinc dies.

Després de patir contra el Porto, João Félix va liderar el triomf d’un Barça que s’enlaira i s’il·lusiona. Si els partits contra el Porto, l’Atlètic i el Girona eren com afrontar el Tourmalet, una prova de foc per saber com està l’equip de Xavi, de moment aprova amb nota molt alta. El Barça s’enfila a la classificació i el que fins fa poc eren maldecaps, ara són promeses d’un futur millor. Encara és un projecte inestable, amb algunes esquerdes i amb uns quants jugadors moixos, però just quan més falta feia, Xavi sembla haver trobat un camí que podria portar a bon port.

Un renaixement quan més feia falta, quan el Barça semblava grogui. Si contra el Porto es va guanyar patint, contra l’Atlètic es va guanyar jugant bé, amb un primer temps deliciós en què l’equip va saber créixer individualment, però especialment com a col·lectiu. Malgrat perdre a l’escalfament Iñigo Martínez, el Barça va empresonar l’Atlètic d'entrada gràcies a un joc coral en què Gündogan i Pedri van posar-hi el seny i Raphinha i João Félix la rauxa. Només fallava la manca de punteria de Lewandowski. Un dia que li arribaven pilotes i les enviava fora.

Un gol 'messianesc'

Sense Iñigo, Xavi havia decidit que Araujo faria de central i deixar Kounde de lateral, amb nota alta. El francès no vol jugar a la banda, però sap fer-ho bé. L’Atlètic, que arribava pregonant que ara també sap cuidar la pilota, no l’ensumava. I João Félix anava cuinant la seva venjança amb accions individuals, picabaralles amb Giménez i el gol, després d’una bona jugada de Gündogan i Raphinha. El seu toc final sobre Oblak, messianesc, com els feia l’argentí, va provocar una rialla incòmoda en el rostre de Simeone. El portuguès, tot i seguir a sou de l’Atlètic, el va celebrar provocador, com si es volgués carregar de raons perquè Joan Laporta trobi diners d'on sigui i el rescati. No vol tornar a Madrid. Incapaç d’entendre’s amb Simeone, volia demostrar-li que havia estat cec per no valorar-lo.

L’Atlètic, que no sabia guanyar darrerament al Camp Nou, ho intentava ara a l’Olímpic, on el 1996 ja havia sortit escaldat quan Simeone jugava i el brasiler Ronaldo entusiasmava. Nous temps i un vell escenari. Un estadi, per cert, que no va omplir-se del tot. Alguna cosa no acabava de rutllar, quan un partit amb un cartell deliciós no venia totes les entrades per veure els ulls vius de João Félix, la frustració d’un Raphinha que continua enviant les pilotes al pal i el saber fer de Gündogan, majúscul durant 45 minuts. Era un bon partit, amb l’Atlètic canviant a la segona part per interpretar el paper de dolent del film quan va aconseguir competir millor mentre els seus jugadors es dedicaven a mossegar els turmells de João Félix, per treure’l del partit, de posar-lo nerviós. No va caure en el parany, el portuguès, que va reclamar un penal a la primera part que no va ser xiulat i va marxar ovacionat per l’estadi a 15 minuts del final, totalment fos. Havia guanyat el duel particular a un Griezmann correcte, però eclipsat.

L’idil·li va durar una horeta, més o menys. Incapaç de sentenciar, el Barça es va veure obligat a defensar el preciós gol de la primera part cada cop amb menys pilota. Quan Simeone ja havia fet cinc canvis, Xavi no n’havia fet cap, content amb el que veia. I potser insatisfet amb el que tenia a la banqueta. El que havia estat un monòleg a la primera part esdevenia una discussió a la segona part, tot i que Iñaki Peña no tindria feina fins al minut 80, quan va volar fins on s'amaguen les teranyines per negar a Memphis empatar de falta. Al final, tambés es faria gran davant un xut de Correa, en una de les poques accions en què Araujo i Christensen no van saber defensar l’àrea petita. Era ja al final, quan l'equip de Simeone cremava les darreres naus. Ungles mossegades i una mica de tensió per fer més dolç un triomf treballat i merescut. La darrera etapa d'aquesta trilogia arribarà diumenge vinent contra el Girona. Un cartell difícil de millorar, aquest. L'equip de moda contra el campió renascut. I tot, en català.