Serhí Rebrov: "El Dinamo de Kíev també és més que un club"

BarcelonaCamí dels 50 anys, Serhí Rebrov ha deixat lluny el fred d’Ucraïna per entrenar l’Al-Ain dels Emirats Àrabs Units. Un dels màxims golejadors de futbol ucraïnès, va formar amb Xevtxenko una parella letal en atac. Xevtxenko va continuar triomfant al Milan després de deixar el Dinamo, però ell no va tenir tanta sort a Anglaterra. I va acabar tornant al club de la seva vida, el Dinamo, on sempre torna, i des d'on recorda una de les nits més negres de la història del Camp Nou, quan el 1997 van golejar per 0-4 el Barça de Van Gaal. Xevtxenko en va fer tres, i ell, l'últim.

Aquell triomf al Camp Nou és un dels moments més especials de la seva carrera?

— N'és un. Aquella època ho vam fer molt bé a Europa. Només el Bayern ens va deixar, perquè va tenir una mica de sort, fora de la final de la Champions. Aquells anys també vam derrotar el Madrid, però és cert que contra el Barça va ser especial. 3-0 a Kíev i 0-4 al Camp Nou. I haurien pogut ser més, tal com va anar el partit.

L’entrenador era el llegendari Valeri Lobanovski. Un home de gel, ni celebrava els gols. Com era treballar amb ell?

— Va ser un mestre. Era un home d’una altra època, cert. Sempre estava seriós, però sabia bé què volia. I el que volia era guanyar. Va ser un orgull treballar amb ell. Al futbol t’ho pots passar bé, però al primer nivell es tracta de guanyar. I ell ens va posar això al cap. Que calia cuidar-nos fora del terreny de joc, que calia ser professionals. Ens permetia aprendre molt sobre preparació física, però també sobre com entendre el joc. Volia tenir jugadors intel·ligents que poguessin entendre el joc. Només vivia per això, per guanyar.

Vostè en temps soviètics va créixer a la zona del Donbass, on ara s’ha viscut una guerra. Li va tocar viure el final de l’URSS com a nen. Com ho recorda?

— La veritat? Era un nen. Quan vaig créixer la vida era diferent i jo sempre pensava en el futbol, en els esports. Practicava el bàsquet, el voleibol… No érem rics però no faltava res. Era una ciutat plena de fàbriques, on tot era gris. Els esports eren una oportunitat de tenir una nova vida i ho vaig tenir clar ja de petit. La meva mare era ballarina i també volia que fes ballet. Alguna cosa va servir-me per fer esport després: ser elàstic, la coordinació. M’ha servit. Després ha arribat la guerra i, esclar, pateixo per la meva gent.

Es va formar al Xakhtar Donetsk, l’etern rival del Dinamo. Com va viure el fet de deixar un club per l’altre?

— Va ser fàcil. Miri, llavors no existia una rivalitat tan forta, perquè l’únic club gran era el Dinamo. El Xakhtar era més modest, els seus grans èxits han arribat després. Ara un brasiler deixa un club per marxar a l’altre i tenim un bon embolic. Llavors era normal que els millors jugadors ucraïnesos anessin a jugar al Dinamo.

Va formar part d’aquella generació daurada que va quedar-se a un pas de la final de la Champions. Quines eren les claus de l’èxit del Dinamo?

— Una preparació molt bona, tant física com tàctica. Per moments era com estar a l’exèrcit. I no teníem por de ningú. Ucraïna feia poc que era independent, i ens sentíem ambaixadors del país en una època complicada. En aquest sentit, el Dinamo també és més que un club, com diuen al Barça; jugàvem per la gent. La llàstima és que aquella generació no va poder arribar als Mundials. El 2002 ens en deixa fora Alemanya, no vam poder debutar fins al 2006, quan vaig tenir la sort de jugar en aquella cita on vam arribar als quarts de final. Va ser un moment especial.

No va acabar de triomfar a Anglaterra. Què va passar?

— Estic molt orgullós del que vaig viure allà. Potser no vaig jugar sempre? Cert. Però sortia cinc minuts amb el West Ham i era un orgull, els aficionats valoraven si ho donaves tot. Va ser bonic viure-ho. I en un altre club com el Tottenham, i la seva cultura.

Vostè sempre va destacar per ser un esportista diferent. Llegia clàssics com Dostoievski, era un radiooperador aficionat i escoltava grups com Radiohead.

— Com tanta gent. Potser és cert que no tots els futbolistes llegien, però a casa sempre havíem tingut llibres. Amb la música vaig gaudir molt, a Anglaterra. Això de ser radiooperador és cosa del meu pare, que n'era un fanàtic. I ho he heretat. Permet parlar amb gent de tot el món. Ara amb internet sembla fàcil, però abans ser radiooperador era increïble. Podies connectar amb gent d’altres llocs. Encara ho practico, la gent que hi trobes és molt maca. A les xarxes socials no m’hi trobaràs. Gaudeixo parlant amb la gent d’una manera més directa.

Quan jugava a Anglaterra, el 2004, va esclatar la Revolució Taronja a Ucraïna, on es reclamaven més llibertats. Vostè va jugar un partit amb un llaç taronja.

— Sí, va ser la meva manera de donar suport al meu poble, que volia llibertat. El futbol és política. Molts diuen que no, però el futbol és tan popular que és un escenari polític. No va espantar-me donar suport a la gent que era al carrer lluitant pel futur d’Ucraïna. Ja puc ser lluny, que jo sempre penso en Ucraïna i en tot el que ens toca patir, amb la guerra i els problemes que tenim. Quan era al Dinamo entrenant els deia als jugadors que ho donessin tot, ja que un triomf seu donava alegries a gent que patia molt.

Com a entrenador ha treballat en diversos clubs. Com veu aquest Barça-Dinamo?

— El Barça sempre és el Barça. El respecto molt, perquè té una escola, una identitat. Com la tenim al Dinamo, on també es cuida molt el futbol formatiu. Mircea Lucescu està fent una bona feina, el respecto perquè vol guanyar. A mi, com a tècnic, m’importa en primer lloc guanyar. Quan vaig retirar-me, vaig voler aprendre dels millors tècnics i vaig anar a veure Guardiola i Klopp, per exemple. Per trobar el meu camí. El meu és aquest, guanyar sempre en primer lloc. I al Dinamo la idea és aquesta, apostant per jugadors amb talent. No pots anar contra els canvis.

I aquests canvis quins són?

— La velocitat. I ara pots analitzar-ho tot. I cal fer-ho. Lobanovski ja treballava amb estadístiques, però ara pots tenir-ho tot al segon. Ja no es tracta només del talent, cal analitzar els esforços fets en cada cursa. Quan comparo quan jugava el 1997 amb ara, en algunes coses sembla un esport diferent. Ara amb la pressió, la intensitat, costa molt tenir resultats a llarg termini. Pots guanyar un partit, però guanyar tornejos cada costa més, especialment quan pocs equips acumulen més talent per tenir més diners.