Sique Rodríguez: "El pacte de silenci que hi ha a Catalunya amb el cas Negreira és absolutament vergonyós"

Sique Rodríguez (Lleida, 1981) dirigeix i presenta el programa Què t’hi jugues a Ser Catalunya. Avui fa un any que va informar del cas Negreira:

Recordes com et va arribar la informació?

— És una feina d’equip. Un dia el Jordi Martí ens crida a mi i a l’Adrià Soldevila i ens diu que li ha arribat una informació d’una qüestió que pot afectar el Barça i a una empresa d’un exàrbitre. A partir d’aquí ens posem a treballar, a buscar documents que fossin creïbles, parlar amb els protagonistes fins a tenir tota la història.

Si no ho expliqueu vosaltres, creus que s’hauria sabut igualment?

— Jo crec que sí. A diferència del Barçagate, aquest cas ja estava judicialitzat. Desconec si hauria tardat més o menys a sortir, però tenint en compte la seva magnitud, penso que és impossible de tapar.

T’imaginaves que agafés tanta volada?

— Sí, sí. M’ho imaginava. Sabia que tindria molta repercussió perquè és un cas greu. Però m’ha sorprès el poc debat ètic que hi ha hagut al voltant dels pagaments. No sé si hi haurà delicte o no, no tinc ni idea de com acabarà el cas als jutjats. Però el que està clar és que el Barça ha fet una cosa èticament reprovable. Tinc la sensació que des de Madrid s'ha volgut atiar el foc, però des de Catalunya hi ha hagut un pacte de silenci absolutament vergonyós.

Els mitjans hem caigut en la trampa de voler protegir el Barça?

— No s’ha de generalitzar perquè, al final, cada periodista i cada mitjà és un món. Però jo tinc la sensació que des d'aquí, en nom d'aquest patriotisme, ens hem embolcallat amb la bandera del Barça per protegir-nos dels atacs de Madrid. I no hem acceptat una realitat, que durant anys el Barça va pagar el número dos dels àrbitres. És inqüestionable que el que van fer no s'ha de fer.

Vas rebre moltes pressions per evitar fer pública la informació?

— Això de les pressions... A mi mai m’ha amenaçat ningú ni que em mataria ni que perdria la feina. Va ser més un tema meu, ètic. Jo soc del Barça, no me n’he amagat mai. I amb Negreira tenia la sensació d’estafa, de preguntar-me què coi van fer. Perquè no és una cosa d’un president, sinó que n’afecta més d’un. Em va afectar sentimentalment, perquè sabia què comportaria. De fet, el dia que ho vam explicar, tenia febre. I era per la tensió.

En algun moment vas dubtar sobre si explicar-ho o no?

Recordo que abans de fer-ho públic van parlar-ho amb la meva família. I recordo un dia que la meva mare em va dir: "Et portarà problemes, rei. No et compliquis la vida, que sempre te l’estàs complicant". O un amic, que em deia que millor que no ho fes jo, que deixés que ho publiqués algú altre. I jo li vaig respondre que era periodista i que les coses s’havien d’explicar. La gent mereix saber la veritat.

I per dir-la, has rebut molts atacs, sobretot a través de les xarxes socials. T'afecta?

— Si digués que això no m’afecta, mentiria. Depenia del dia, de l’estat d’ànim. M’intentava protegir i no mirar gaire les xarxes, però encara que no ho vulguis, tens família i tot t’acaba arribant. Un dia, la meva mare, que ni tan sols sabia que tenia Twitter, resulta que va començar a respondre la gent. Un em deia "rata" i ella contestava: "rata, tu!" Li vaig haver de dir que no ho fes més! Sempre he tingut una relació d’amor i odi amb les xarxes socials, perquè el que t’hi trobes no és el mateix que hi ha al carrer. Quan passejo, la reacció de la gent és radicalment diferent. A Twitter mai saps si hi ha gent de debò o si són bots. O si formen part d’una campanya dirigida.

Al final vas deixar Twitter.

— El tenia només per feina, i entenc que ajuda a ampliar la gent a la qual arribes. Però arran del cas Negreira vaig decidir deixar-lo una temporada. Em sentia millor. Estava més relaxat. De fet, penso que els periodistes no haurien de tenir Twitter, perquè hi ha determinats aspectes en què t’has d’allunyar del soroll.

Com estàs veient l’evolució del cas Negreira?

Jo crec que hauria de servir per netejar els organismes que regeixen el futbol des de fa molts anys, la manera de funcionar que tenen els clubs... el futbol, en general. I en realitat pel que ha servit és per alimentar una guerra entre Barça i Madrid. Ara que tothom parla dels àrbitres, aquí no es vol millorar l’arbitratge, sinó controlar-lo. I això és trist. Quan treballàvem la informació, abans de fer-la pública, una persona em va dir: "Això pot fer caure el sistema". I jo vaig dir-li: "Doncs que caigui". Però em sembla que no hi ha hagut massa voluntat que caigués.