Xavi estalvia l'esbroncada del Camp Nou a Dembélé

BarcelonaTarda assolellada. Samarreta, bufanda al coll i cap al Camp Nou. Dia de partit important al temple. També dia d'estrenes: Dani Alves i Traoré jugaven els seus primers minuts de la temporada a l'estadi en el seu retorn al Barça. També s'estrenaven cara a cara amb l'afició blaugrana a casa Ferran Torres i Aubameyang, aquest últim com a suplent. Una tarda que també podia ser d'escarment per a Dembélé, per a qui Xavi havia sol·licitat el perdó i que, al final, es va endur alguns xiulets al camp malgrat no jugar. Quan per la megafonia va sonar el nom del francès entre la llista de suplents, i també quan va sortir a escalfar-se abans del partit, ja va poder notar el rebuig d'una part de l'afició. De fet, els grups més radicals havien dedicat alguns càntics no gaire afectuosos a Dembélé als voltants de l'estadi abans del partit. Però l'esbroncada se la va endur finalment Jesús Gil Manzano, que va acabar traient de polleguera l'afició. Xavi explicaria després del partit que havia pensat en fer jugar el francès al segon temps, però que l'expulsió d'Alves va condicionar els seus plans.

La tornada de l’afició després de gairebé un mes i mig sense futbol a l’estadi va ser un vaivé d’emocions. El Camp Nou va tornar a sentir-se en una festa en molts moments. Sense Dembélé a l'onze, el públic venia disposat a celebrar l'arribada de les cares noves a l'equip. En la primera pilota que va tocar, Adama es va endur una ovació. I és que l'extrem va signar un gran primer temps, associant-se amb Alves i Pedri i fent anar de corcó Mario Hermoso, que va viure un malson fins que Simeone es va veure obligat a fer baixar Carrasco per ajudar-lo en tasques defensives.

Però abans del xou d'Adama hi va haver el moment Jordi Alba. El lateral de l'Hospitalet, que mai ha tingut gaires inconvenients a l'hora d'enviar missatges a l'afició, va sortir a la foto del primer gol matalasser i, tot seguit, va celebrar la seva diana de museu renyant el públic. L'episodi quedaria aviat tapat, com dèiem, perquè Adama, que segurament va fregar un nivell més alt del que es podia esperar, va servir una assistència a Gavi que va fer esclatar d'alegria l'estadi. Els fonaments del vell Camp Nou començaven a notar l'impuls d'una afició que feia temps, massa temps, que no gaudia amb el seu equip en partit gran. Si algú encara tenia por de deixar-se anar, Araujo va firmar el tercer abans del descans. Això va provocar una escena que ja semblava oblidada a l'estadi: el públic acomiadant dret l'equip en direcció al túnel de vestidors a l'equador del partit. El Camp Nou, per fi, tornava a ser una festa.

Alves, de mestre de cerimònies a expulsat

Però encara quedaven moltes coses per passar a la segona meitat. Perquè el futbol té la capacitat de distorsionar la percepció del temps, accelerant o alentint esdeveniments en pocs minuts. De vegades, fins i tot en només un grapat de segons. Si l'ambient era festiu a l'estadi, no hi podia faltar el seu mestre de cerimònies: Dani Alves firmaria el quart i veuria com, amb 38 anys, el Camp Nou es tornava a rendir als seus peus. La història s'hauria pogut acabar aquí, però els guionistes de la tarda encara tenien un parell de capítols més recordant que els herois també es poden embrutar la capa.

Va ser el cas del lateral brasiler. Amb Luis Suárez posant una mica de por als aficionats amb el 4-2 (gol que no va celebrar en el seu primer cara a cara amb el públic del Camp Nou com a matalasser), va arribar l'expulsió del veterà jugador. Alves va trepitjar el bessó de Carrasco en una acció que el VAR no va perdonar i Gil Manzano el va expulsar. Una decisió que canviaria fins al final del partit l'ànim de l'afició, que havia viscut l'últim moment d'eufòria rebent Aubamenyang amb una gran ovació. Amb el partit escalfat, Ferran va demanar falta en una acció en què l'àrbitre no va xiular res a tocar de l'àrea de l'Atlètic i l'afició li va dedicar una sonora escridassada. Eren moments de tensió. Fins i tot Òscar Hernández, germà i segon entrenador de Xavi, va ser expulsat per protestar. Els últims minuts el joc es va endurir, però ja no importava perquè, molt temps després, el Camp Nou tornava a ser una festa.