El dia de l’orgull culer
BarcelonaHi érem quan guanyar el Madrid era l’única alegria de l’any. Hi érem quan ens en van caure cinc al Bernabéu; fins i tot Luis Enrique ens en va fer un i Stóitxkov es va fer expulsar. Hi érem quan ens van vèncer amb total superioritat, sense gaire esforç, i Figo va fer el segon –de blanc–. Hi érem el dia que Özil va merèixer remuntar l’eliminatòria amb aquell cacau a la creueta. Hi érem el dia de la vaselina d’Alexis; que malament que vam jugar, i com ho vam cridar. Hi érem la nit que Paulinho Bezerra va arruïnar de manera grotesca a l’últim minut un contracop.
Repassem jornades més aviat deshonroses del nostre passat amb el Madrid perquè, malgrat la qualitat dels nostres jugadors, juguem com el Burgos de la temporada 78-79, i hem après que quan juguem malament el normal és perdre. Veient horrors tan fenomenals com el d’aquesta setmana contra un pèssim Dinamo de Kíev, seria lògic que el partit acabés, qui sap, 0-3.
No és l’únic pressentiment que ens acompanya abans de la visita del Madrid. Podria ser l’últim partit de Koeman, oi? Certament. No costa gens imaginar-se la seqüència: un altre partit jugant com si Cruyff hagués fet carrera a Kuala Lumpur i no a Barcelona, l’òbvia derrota a casa, Busquets que atén els mitjans i diu que o hi ha un cop de timó o l’equip no se’n sortirà, Koeman defensant-se a la sala de premsa asseverant que aquest Barça és realment el Burgos de la 78-79, anunci de la reunió d’emergència de la directiva, i pum, adeu.
Quan el present és tan fosc que ens mutila l’optimisme i les ganes de somniar i ja no esperem els partits amb ganes de viure sinó amb pressentiment de mort, convé preguntar-se per què serem allà, a aquella hora, amb tant en contra. Segurament l’única resposta és purament cromàtica. I igual que els nonagenaris odien la pirotècnia i l’arbre ressec i solitari odia el llamp, nosaltres odiem aquell escut regi.
Assumir l’odi, en la fosca lletjor de la paraula, ens relliga al sentiment tribal i al reconeixement de la pròpia naturalesa, al record d’una història que es repeteix, en un bucle dement d’atenencs i troians. I és allà, mancats de tota esperança i ja sense cap noció de l’estètica, quan entenem la nostra fortalesa. Amic Ronald, contra el Madrid és igual com de malament ho facis, no hi fa res si poses nou defenses: és el dia de l’any que no sabem què és la vergonya, quan les raons s’apaguen i brilla la partícula zero del futbol. Anem de blaugrana, al davant n'hi ha uns de blanc.
Malgrat tot, és el nostre dia: el dia de l’orgull culer.