El dia que l'Inter va debutar a Barcelona entre salutacions feixistes i un nom diferent

BarcelonaEl 12 de desembre de l’any 1931, un munt de curiosos esperava a l’Estació de França l’arribada de l’expedició de l’Ambrosiana, un dels millors equips de la Lliga italiana. A més de periodistes i aficionats, hi havia el cònsol italià a Barcelona, que va rebre els esportistes amb la salutació feixista. Ja feia 9 anys que Mussolini manava a Itàlia liderant una revolució feixista que ho havia canviat tot. També el nom d’entitats esportives, com l’Inter de Milà. Durant el feixisme, l’Inter va anomenar-se Ambrosiana.

Fundat el 1908 després d’una escissió dins del Milan provocada per la decisió de la federació italiana de prohibir la presència de jugadors estrangers, l’Inter ràpidament va fer-se un lloc a la capital llombarda. El Milan, fundat per anglesos que van portar aquest esport a la ciutat, va decidir acceptar la decisió de jugar només amb italians, a diferència dels fundadors de l’Inter, que van batejar el club com Internazionale per remarcar que donaven la benvinguda a jugadors estrangers. La llegenda explica que el dia de la fundació del club, no feia bon temps. Feia fred, com gairebé sempre, a Milà. El cel era blau fosc i hi havia poca llum, motiu pel qual es van escollir els colors blau i negre, els d’aquella nit, per a la samarreta d’un equip que al cap de dos anys ja era campió d’Itàlia per primer cop, el 1910. La rivalitat entre l’Inter i el Milan va prendre un component social a mesura que la Beneamata, com el periodista Gianni Brera batejaria l’Inter, guanyava seguidors entre els rics de la ciutat. El Milan, en canvi, estava més arrelat als barris populars.

La personalitat dels clubs canvia, com ho fan les persones. Aquell Inter obert a estrangers ara acull darrere d’una porteria aficionats d’extrema dreta que no veuen amb bons ulls els immigrants, tot i que el fet que l’Inter sigui propietat de xinesos sí que lliga amb el nom d’un equip que va veure com l’ascens del feixisme va canviar-ho tot. Si inicialment l’aproximació de les autoritats feixistes a l’esport era dirigida a fomentar pràctiques que convertien els ciutadans en soldats, com la gimnàstica, arts marcials, natació o esgrima, de mica en mica es va veure que altres esports com el futbol podien tenir un gran ús propagandístic. Les autoritats feixistes van organitzar el segon Mundial de la història, el 1934, van millorar el nivell de la selecció italiana donant passaports a argentins, brasilers i uruguaians descendents d’italians, van construir estadis a totes les ciutats, molts dels quals encara sobreviuen, i van unificar la lliga italiana.

Inicialment, Itàlia tenia un sistema per grups regionals, fins que el 1929 va néixer la Sèrie A unificada. A més, el feixisme va intentar reduir el nombre de clubs a les ciutats i va decidir italianitzar els noms dels equips. Així, equips fundats per anglesos que tenien el nom de la seva ciutat en anglès, com el Genoa o el Milan, van passar a ser Genova i Milano, en italià. En el cas de l’Internazionale, aquest nom s’assemblava massa a la Internacional comunista. De militants comunistes pocs en tenia, l’Inter, tot el contrari. Però dins de la dèria de canviar-ho tot de Mussolini, que va provocar fins i tot que els noms d’artistes nord-americans com Louis Armstrong es traduïssin en Luigi Braccioforte, el club va ser rebatejat. El 1928 l’Inter es va fusionar amb el tercer equip de la ciutat, la US Milanese, i va passar a anomenar-se Società Sportiva Ambrosiana, en honor de Sant Ambròs, el patró de la ciutat. Els canvis van afectar també la samarreta, ja que l’Inter va jugar aleshores amb una samarreta blanca amb una creu vermella al pit a la qual es va afegir el feix romà, símbol del Partit Nacional Feixista.

El règim va donar a Ernesto Torrusio, antic president de la US Milanese, la presidència del club. Torrusio era un sansepolcrista, és a dir, un dels feixistes de primera hora que havien fundat el moviment quan Mussolini va pronunciar un discurs el 1919 a la plaça del Sant Sepulcre de Milà. Responsable de la Federació italiana de futbol juntament amb Leonardo Arpinati, Torrusio va resultar ser un gestor molt dolent que va deixar un munt de deutes a l’Ambrosiana, fet que va provocar que l’empresari Oreste Simonotti arribés per reflotar el club. Va rebre el permís de recuperar la samarreta blava i negra el 1930, quan va guanyar la Lliga amb Giuseppe Meazza com a gran estrella. Nascut el 1910 al barri de Porta Vittoria, Meazza va ser un dels herois de la societat italiana dels anys trenta. Descobert amb catorze anys per l'Inter, va ser batejat com il balilla azzurro, en referència a una organització infantil feixista molt coneguda en l'època, i es va convertir en un heroi de la Itàlia de Mussolini, ja que amb la selecció italiana de Vittorio Pozzo va guanyar els Mundials del 1934 i el 1938. Per la seva forma de jugar, el seu pentinat i la seva capacitat per fer gols, Meazza era comparat molts cops amb Josep Samitier, la gran estrella del Barça d’aquella època. Aquell primer Barça-Inter, però, no va poder veure en acció cap dels dos. Samitier estava amb la selecció espanyola fent una gira pel Regne Unit i aquella mateixa nit jugava contra la República d’Irlanda.

Aquell desembre del 1931 que l’Inter va arribar a Barcelona per primer cop sota el nom d’Ambrosiana, Meazza tampoc hi era. El gran davanter estava fent el servei militar. Ni les grans estrelles s’escapaven de fer-lo. El davanter va ser destinat a l’escola militar de la Farnesina, un cos militar vinculat a la Policia, a Roma, on va compartir habitació amb el ciclista Attilio Pavesi, que preparava els Jocs Olímpics del 1932. Els dos rebien un tracte preferencial que els permetia entrenar-se, però vestits de militars. Pavesi, per cert, guanyaria un or a Los Angeles. L’expedició de l’Ambrosiana va arribar a Barcelona sense la seva segona gran estrella, el davanter uruguaià Héctor Scarone, campió del món el 1930. Scarone, que el 1927 havia jugat mitja temporada al Barça, no tenia tots els papers en regla per entrar a Espanya i es va haver d’esperar més a la frontera de l’estació de Portbou, ja que els italians van viatjar en tren. Arribaria entrada la nit, cansant, però rebut per alguns dels amics que havia fet en el seu pas per Barcelona. De fet, alguns dels que van anar a saludar-lo venien d’un sopar que aquella nit va fer-se en honor de Vicenç Piera, un dels jugadors més destacats aquells anys al Barça.

Golejada blaugrana i ball de bastons

El partit, jugat a les Corts, va ser de clar domini blaugrana, amb golejada per 3-0. L’exjugador de l’Europa Carles Bestit va fer dos gols. Aquest davanter era el pare del doctor Bestit, que anys més tard seria cap dels serveis mèdics del Barça. Va ser ell qui va decidir un partit brut en què la directiva blaugrana va queixar-se del joc violent dels italians. Ara, qui més se les van tenir van ser Scarone i Fausto de Santos. Aquell amistós del 1931 va ser un dels pocs partits que van jugar els dos primers brasilers de la història del club, el porter Jaguaré i Dos Santos, conegut com la meravella negra al seu país. Al final del matx, el senyor Comorera, àrbitre del partit, va admetre que havia estat un partit complicat, especialment per la picabaralla entre els dos sud-americans. "Pel que m’han dit, tenien comptes pendents del Mundial", explicaria. S’equivocava. Al Mundial del 1930 l’Uruguai i el Brasil no s’havien enfrontat, però sí en una Copa Amèrica en què els dos havien acabat a cops de puny. A les Corts, en el primer duel entre el Barça i l’Inter, gairebé. Bé, entre el Barça i l’Ambrosiana, que va estrenar-se a Barcelona amb uns quants braços alçats a la llotja, fent la salutació feixista. Van ser rebuts entre xiulets. Des de feia menys d'un any, Espanya era una República.