Culebrons de pa sucat amb oli

Abans de la derrota al desangelat estadi Lluís II, el barcelonisme vivia una mena d’enamorament màgic amb Hansi Flick. S’havia arribat a un clímax gairebé eròtic amb el triomf de Montilivi, carregat de simbolisme per haver enterrat les dues desfetes dolorosíssimes del curs passat. Hi vam observar, amb ulls emocionats, un nivell de pressió en camp contrari, una solidaritat entre companys i una fluïdesa en atac que recordaven uns temps pretèrits irrecuperables. L’eufòria va desbocar-se com quan el tap d’una ampolla de cava surt disparat de manera fulgurant. Hi havia moltes ganes de gaudir després d'un curs per oblidar, especialment per les dagues voladores que van provocar la condemna a mort de Xavi. El 15 de 15 a la Lliga, però, es va estavellar contra el mur de realitat que acostuma a ser la Champions. 

Sempre que arriba un nou entrenador a la banqueta del Barça, se’l compara amb el seu homòleg anterior i, habitualment, el factor de la preparació física acostuma a ser un gran motiu de debat. Tots plegats som tan previsibles, que ens ho hauríem de fer mirar. Les cinc victòries inicials de Flick van donar ales als qui volien assenyalar que amb Xavi no es treballava prou bé, veus que sortien del mateix vestidor. Va ser especialment cridaner sentir Pedri dient efusivament que amb Flick tot ho feien molt millor; unes reflexions que casen amb com es va coure l’adeu de l'egarenc, amb una llista de candidats a ser traspassats que va córrer misteriosament entre la plantilla perquè algú amb molt de poder ho va decidir. Les ferides encara estan obertes i al club s’ha utilitzat la figura de Flick per subratllar el ressentiment envers la figura de Xavi. A l’entrenador alemany, aliè a aquests culebrons de pa sucat amb oli, se l’hauria de deixar treballar tranquil.

Quan el Barça guanya o perd, hi ha lectures que tenen a veure amb relats tòxics més relacionats amb la revenja personal o l’electoralisme que no pas amb el que ha passat al terreny de joc. Ara que Flick ha deixat de semblar un heroi perfecte, hi ha qui troba el gust en fer-ne sang en petit comitè, preguntant-se “no es treballava tan bé?”. Ni Flick era tan bo fa uns dies, ni ara es convertirà automàticament en una versió pitjor. Ni tampoc Xavi va ser sempre el Xavi decadent dels últims mesos de la seva etapa. És molt trist que en aquest club sempre es divideixi tot entre trinxeres fratricides. Potser Flick és l’entrenador que el Barça necessitava per trobar una mica de pau. I no, això no és un atac a Xavi.