Cruyff, Guardiola i Xavi? Extrems i extremistes
Segueixo pensant que Xavi serà un bon entrenador. Durant els últims mesos he vist aspectes futbolístics que feia anys que no es treballaven al Barça. Però, de sobte, des de l’aturada de seleccions, el castell s’ha ensorrat precipitadament, i tots els passos endavant que havia fet el grup s’han revertit. Contra l’Inter de Milà i en certa manera contra el Reial Madrid l’equip va tornar a ser primari, precipitat, sense agressivitat ofensiva ni defensiva, mentalment fràgil.
El més preocupant va ser el que va passar a la Champions. El Barça necessitava guanyar, però no remuntar cap golejada, i ja des del minut u va sortir sobreexcitat, passat de revolucions. Fins i tot futbolistes com Sergio Busquets, superat quan es perd la pausa, que necessiten jugar amb les línies juntes, acceleraven més del compte, descompensant el bloc i facilitant les ràpides transicions dels italians.
Encara que sigui un exercici difícil, el barcelonisme necessita oblidar les urgències. Molts ho consideraran una quimera, perquè l’aposta del club pel present, hipotecant el futur, fa imprescindible obtenir resultats avui, però, malgrat tot, és bàsic poder defugir les presses o el club pot entrar en un col·lapse.
Quan va aterrar al Camp Nou, a Xavi se’l va alinear ràpidament en la línia successòria de Cruyff i Guardiola. Un entrenador que tornava a Barcelona per sublimar l’estil, reforçar la idea del joc de posició i convertir novament els migcampistes en elements centrals. I més ell que va ser precisament el migcampista que va excel·lir en aquesta idea quan jugava a les ordres de Guardiola. Els elements quadraven. Xavi a la banqueta, Pedri a la gespa. Però, durant aquestes últimes setmanes, el pes de l’equip s’ha decantat perillosament cap a les bandes: pilota a la línia de calç i que Dembélé o Raphinha es juguin la individual o bombardegin l'àrea. De fet, rebuscant declaracions de Xavi d’abans de venir al Barça, ja parlava de la vital importància dels extrems per a la seva idea de joc. Òbviament, no negarem que cal tenir futbolistes de banda que siguin desequilibrants: són una peça vital, però haurien de ser una solució més, no la principal.
Si busquem respostes futbolístiques en els mestres de Xavi, trobarem que tant amb Cruyff com amb Guardiola els extrems eren en realitat davanters —o migcampistes— que jugaven oberts, mai van ser especialistes com ho són Dembélé o Raphinha. Pedro, Villa, Messi (aquest juga a part, d’acord), Henry, Eto’o, Stòitxkov, Salinas, Txiki, Iniesta... Només el temps dirà si Xavi fa evolucionar la idea dels seus predecessors o la idea requereix d'Ansu o Ferran per executar-la.