Creuar els dits per no haver d’inventar-se un Iniesta

BarcelonaEl gest va ser instantani. Tan bon punt va caure a terra, després que Vrsaljko aturés amb falta la seva conducció, els companys que eren més a prop van mirar cap a la banqueta i van demanar el canvi. Tots, absolutament tots, van fer càlculs ràpids i van veure el perill que suposa una lesió d’Andrés Iniesta, especialment ara que el calendari s’estreny per encabir-hi la part decisiva de la Champions. A l’horitzó hi ha la tornada davant el Chelsea, i l’1-1 de l’anada a Londres no permet cap concessió. “És un jugador insubstituïble, hi perdem molt sense ell. Té unes característiques que el fan únic al món, és com Messi”, deia amb sinceritat i sense amagar-se Ernesto Valverde. Però el tècnic es mostrava optimista respecte als problemes físics del migcampista, que ahir es va sotmetre a més proves per concretar la dimensió de la lesió. El Barça no va comunicar cap novetat i es manté en un genèric “lesió al bíceps femoral” que aclareix poques coses sobre si arribarà a temps per a dimarts que ve o no.

La plantilla s’aferra al fet que el manxec, aliè al pànic que genera veure’l al costat del doctor Ricard Pruna, encara va allargar uns minuts més la participació contra l’Atlètic de Madrid. No semblava ben bé un trencament, sinó més aviat una contractura, potser una petita elongació que reclamava prudència. Venia d’una trompada dura que ja l’havia deixat estabornit a terra uns segons, en una mala caiguda que li va afectar la part posterior de la zona lumbar, a tocar del gluti. “Coneix bé el seu cos”, destacava Valverde en roda de premsa. L’entrenador va estar controlant el seu capità durant uns minuts, pendent de si podria continuar o no, mentre s’escalfaven a la banda, per si de cas, Dembélé, Paulinho i André Gomes.

Qui pot ser l’escollit?

Cap dels tres va ser, directament, l’encarregat de substituir-lo diumenge -va entrar André Gomes, però va ser Coutinho qui va agafar el timó a l’interior esquerre-, però són algunes de les possibilitats d’entrar a l’onze si, finalment, Iniesta no arriba a temps per rebre el Chelsea. Descartat Coutinho per a la competició europea, Valverde haurà de rumiar les combinacions que millor poden mantenir el que aporta Iniesta al joc de l’equip. I no és senzill perquè no hi ha cap futbolista a la plantilla que aglutini prou coses per ser un candidat d’encaix directe, i les diferents possibilitats obliguen a matisar els mecanismes que estan funcionant bé per l’esquerra.

Perquè no és el mateix triar un substitut d’Iniesta per sortir d’inici, que els habituals retocs que fa Valverde quan canvia el manxec, ja amb el partit en marxa i amb el rival desfet pel desgast acumulat. De fet, això passa sovint, perquè el Txingurri està tenint molta cura de no excedir-se amb els minuts que fa jugar Iniesta, sobretot quan el partit s’obre sol -i no cal l’obrellaunes-. El de Fuentealbilla ha completat només 3 partits aquesta temporada: a casa contra el Màlaga i l’Alabès (en aquest últim cas, probablement perquè s’estava perdent i calia remuntar), i davant l’Espanyol a Cornellà-El Prat. Si bé està sent titular en la majoria de jornades, Valverde l’ha dosificat i acostuma a reservar-lo quan queden 20 minuts. De mitjana, Iniesta juga 68 minuts per partit. A Champions s’ha allargat fins als 80 minuts. A Stamford Bridge pràcticament va completar el partit i la seva substitució es va produir a les acaballes.

Aquell dia, en lloc seu, va entrar André Gomes a fer d’interior esquerre. A diferència de Luis Enrique, Valverde no està donant al portuguès el rol de titular europeu que tenia amb el preparador asturià, i només ha sigut titular el dia de l’Sporting de Portugal, i potser perquè era l’última jornada de la fase de grups i per complicitat territorial. A escala numèrica, el rendiment de l’ex del València no li dona gaires opcions, i menys amb les sensacions que va deixar a Anoeta o Mestalla, tot i que Valverde obria diumenge el camí de la reconciliació de cara al tram final del curs. Però André ni té el volum de passades necessari per fer d’interior esquerre en un context d’espais reduïts com podria repetir-se contra el conjunt londinenc, ni genera situacions d’avantatge des de la conducció i el dríbling. Amb la mateixa dosi de minuts, Denis Suárez presenta més bones estadístiques: genera més ocasions de gol per partit fins i tot que Iniesta (2,04 i 0,92) i rep més faltes (2,04 i 1,98). Se’n surt en més de la meitat dels duels que intenta (56,3%), un aspecte en què André Gomes és dèbil (36,8%). A favor del portuguès hi ha la feina defensiva, amb més intercepcions i duels aeris guanyats que el gallec i el manxec.

Però a la travessa, si s’aposta per un perfil de contenció i s’accepta perdre capacitat creativa, Paulinho surt amb avantatge. El brasiler, de fet, i malgrat que el Camp Nou li retregui la poca destresa en la passada curta, és qui juga amb més desimboltura dels migcampistes alternatius. Així com André i Denis juguen enrere més de la meitat de les vegades, Paulinho s’arrisca més (56%) i destrossa línies a base de potència, amb pilota o sense. Amb l’internacional sobre el camp i a l’esquerra -perquè el duo Rakitic i Busquets és, ara, inamovible- es veuria un esquema nou, que podria obrir la porta a Dembélé a la dreta. El francès podria aportar el desbordament que es perd sense Iniesta, tot i que reclama equilibris col·lectius que encara no s’han vist. Potser a la Rosaleda Valverde ens deixa alguna pista, mentre creua els dits per comptar amb el capità.

Tres pedaços que alteren l’esquema

Si es filtren, en brut, les habilitats creatives d’Iniesta i es radiografia la plantilla, Denis Suárez surt com el jugador més semblant al manxec. La capacitat del gallec per fer passades de gol i per inventar combinacions de mèrit a tres quarts de camp el converteixen en la millor opció per intentar mantenir algunes de les inèrcies que genera Iniesta al seu triangle esquerre. El problema és que ha perdut protagonisme últimament a causa de la poca fiabilitat defensiva que té.

Un context com el del Chelsea, que reclama alineacions contrastades i pocs experiments, és favorable a Paulinho. El brasiler ha sigut sovint la peça extra, triada per fer la feina fosca que fes sostenible la dosi de llibertat constructiva d’Iniesta i de Messi. Sense el manxec, l’opció de tancar més fermament la banda esquerra i deixar-la només en mans de Jordi Alba podria tenir sentit. Però això comportaria revisar l’ús de la banda dreta i podria permetre encabir-hi algú més ofensiu. Potser Dembélé.

A André se li intueix un potencial tècnic i físic que el situa entre els principals candidats per a partits de cames, però el seu rendiment irregular, i sovint insípid, el descarten si es busca algú que pugui portar el pes, tant a la base per iniciar el joc com a tocar de l’àrea. Però és un dels jugadors que més minuts acumula en el rol d’Iniesta. Les últimes aparicions podrien prioritzar-lo. A Europa, és un perfil que agrada a Valverde.