Coutinho: un pacte de convivència

BarcelonaEl dol sobtat, el dol extrem i el retorn als 80. El culer, que se sent amb muscleres i vanos de Locomía, viu humiliat i rabiüt per aquest inesperat retorn als temps d’Archibald i Gerardo, a l’era en què era normal tenir vuit titulars que no eren internacionals, a l’era precognitiva en què no sabíem que el futbol podria ser un plaer estètic. 

El que ha d’afrontar l’aficionat culer aquest any és duríssim. Tot costarà molt. Hi podem afegir l’íntima desolació de descobrir que l’heroi de Wembley en sabia tan poquet que no mirava la televisió el 2019 i no va veure aquell Ajax ple de nens i sense estrelles patentades triomfant a Europa. 

Som al setembre i la temporada apareix com un prolongadíssim exercici de mastegar sorra i pedra. Uns Monegros sencers per a nosaltres sols. En aquest escenari, seria bo que arribéssim tots a un pacte de convivència, a un acord de mínims, que ens marquéssim amb guix vermell una frontera intocable. La frontera es diu Coutinho. 

I la ratlla a terra és clara: no el volem veure ni un minut. El brasiler dels 160 milions –de fet, just ara està a un grapat de partits de propiciar un nou pagament milionari en aquest club centenari que va arruïnar l’exitós empresari Josep Maria Bartomeu– és la metàfora exacta de la deixadesa, la frivolitat i una mala gestió gairebé delictiva que va governar el club durant una dècada. Coutinho, cap futur i sinònim de desgràcies, zero minuts. Que cobri, sí, som catalans i estem fets a l’espoli, però que es quedi a casa i no pugui lluir ni un segon la nostra samarreta. Només demanem això, a canvi d’aguantar aquesta lletjor institucionalitzada. 

Si hi pensen, veuran que en el nostre dia a dia tenim desenes de pactes similars. L’obvietat de reciclar no arriba a cada llar, però almenys no defequem pels carrers ni llancem la brossa pel balcó. Quan estem al volant potser de vegades no cedim el pas de manera modèlica o correm una mica massa, però de semàfors vermells no ens en saltem ni un. Mínims. 

És un mínim, el dret a l’oblit del caríssim brasiler de qui ningú no sap explicar com va perdre sobtadament el talent tot just descobrir la nit barcelonina. Volem oblidar un jugador que ha fet impossible que Messi seguís a la casa, un senyor que fins ara s’ha negat a abaixar-se el sou. 

És possible que Coutinho garanteixi deu gols fins a finals d’any i que Pedri i Gavi, al seu lloc, no en puguin garantir cap. No ens ve d’aquí. Si aquest ha de ser un any perdut, volem que sigui un any de construir el futur, de gaudir de la nova fornada i de creure que un món millor és possible. I això requereix uns mínims.