Araujo evita una nova desfeta d'un Barça sense idees (1-1)

BarcelonaRonald Koeman li haurà de regalar una bona panera a Ronald Araujo, si arriba a menjar-se els torrons. Un gol del defensa uruguaià, un jugador irreductible, va evitar una nova derrota al Camp Nou en un partit en què el Granada va fer anar de corcoll un Barça amb poc futbol però amb molt de cor. Koeman ja notava la suor freda baixant-li per l'esquena -cada cop més mirades el busquen quan toca trobar un culpable- quan el cop de cap del defensa va evitar la derrota en els últims minuts. Trist consol, el d’aquest Barça. Celebrar no perdre a casa en l'últim minut contra un Granada que encara no havia guanyat. En espera de jugar i tenir idees, queda el recurs de lluitar. Penjant pilotes de forma desesperada.

Una derrota hauria pogut acabar amb Koeman, que continua sent jutjat. Al futbol, ja ho sabem, el primer en caure sempre és el tècnic. I el neerlandès fa temps que compra números a la rifa. Si a finals de la temporada passada el Granada ja el va deixar amb un pam de nas, en un dia en què un Joan Laporta acabat d’escollir va exigir als jugadors no tornar a perdre un partit sense lluitar-lo, l’equip andalús va tornar a fer mal al Camp Nou. En aquesta ocasió, els jugadors, especialment els joves, sí que van donar-ho tot. I Araujo, que havia firmat un gran partit en defensa, va encendre el cor d’un estadi que es va rendir al seu caràcter guanyador. No vulguis tenir mai com a enemic un futbolista uruguaià. No és bon negoci.

El Barça, amb el suport d’un estadi que mai va deixar d’animar, és un animal ferit. Un equip massa nerviós, que improvisa. En què molts cops l’únic argument és l’orgull. Poca cosa, si vols ser un equip amb cara i ulls. De fet, veure aquest Barça s’ha convertit en un acte de fe. Ho fas perquè és el Barça, res més. A l’estadi ja no hi vas atret per la promesa de veure un bon partit. Hi vas perquè toca, tal com vas a veure una obra de teatre amateur que saps que serà ben dolenta, però toca fer-ho perquè a l’escenari hi tens un fill. O un germà. No fa tant, si la mandra et lligava al sofà un dia que feia fred, et podies perdre un gol de Messi impossible. Ara ja no. Amb fred, pluja, un rival que es dedica a perdre el temps tant com pot i aquest Barça sense una idea clara de joc, anar a l’estadi és un acte de fe. 

A la gespa encara hi havia les restes de la trencadissa de l’altre dia contra el Bayern. Les marques de les botes d’aquella màquina trituradora bavaresa que va deixar Koeman més sol que mai, atrinxerat darrere del seu repertori d’excuses. Contra el Granada, però, Koeman havia de ser valent per força. La gent volia joves? Doncs va sortir amb una defensa amb una mitjana d’edat de 20 anys, amb Dest, Araujo, Eric Garcia i Alejandro Balde. La gent volia un equip ofensiu? Doncs va sortir amb Demir, Memphis i la trista figura d’un Coutinho que continua buscant pels racons aquell futbol deliciós que fa temps que ha perdut. I sense Pedri, Sergi Roberto tornava al mig del camp, on se sent més protegit. Després de la xiulada contra el Bayern, el reusenc va enviar al pal una pilota que hauria pogut canviar-ho tot, però la sort fa temps que li ha girat l’esquena. No li surt res, a aquest Barça. I el Granada va marcar ja al primer minut de joc en una badada defensiva de tot el Barça, però especialment de Dest, Ter Stegen i Frenkie De Jong. I amb el gol marcat, l’equip de Robert Moreno va decidir que es jugaria poc futbol. Ara una lesió, ara una lentilla que cau, ara el porter que perd un minut per treure. 

Riqui Puig, indultat

I el Barça va perdre els papers, conscient que una derrota significava una nit de ganivets llargs. Conscient que ja no li pots demanar més paciència a una afició que no deixa sols els joves de La Masia, com un Balde que va trencar-se a la primera part. Però una cosa és caure a mans del Bayern i una de ben diferent fer-ho davant dels murs de Granada. A la primera part, més enllà d’un cop de cap d’Araujo i el xut de Sergi Roberto, la producció ofensiva del Barça va ser ben minsa. De nou, semblava que Koeman no tenia ben treballat el partit tàcticament.

Conscient que s’hi juga el càrrec, Koeman per fi va moure la banqueta amb rapidesa. Primer, fent entrar Luuk De Jong per veure si caçava alguna pilota. I en va tenir una, però la va enviar al cel. I després fent seure un Coutinho sense ànima i apostant per la grapa de Gavi, que es deixa l’ànima en cada pilota, que corre amunt i avall. Koeman fins i tot va acabar fent entrar Piqué per veure si en guanyava alguna a l’àrea rival, i va indultar l’alumne rebel, Riqui Puig, donant-li 15 minuts. Però al final qui va treure-li les castanyes del foc va ser Araujo. Un gol que va ser cridat com si fos per guanyar el partit. Tot i que només servia per evitar perdre a casa contra el Granada. Sense joc, el Barça va penjar pilotes un i altre cop. És un equip amb poques idees, amb molts deures pendents, que lluita com pot per treure l’aigua del vaixell.