Els dos cops d'estat de Laporta

BarcelonaLaporta ha demostrat que pot excel·lir a l'hora d'escollir els professionals adequats. El cas de Hansi Flick, que ha convertit una situació esportiva que es feia bola en una alegria immensa, n'és l'exponent més clar. El fitxatge de l'entrenador alemany és una decisió de Laporta que ell ja hauria portat a la pràctica molt abans si l'entorn no l'hagués pressionat per apostar per Xavi. Si posem el retrovisor, ens trobem amb dos encerts fabulosos més de l'advocat. El de Frank Rijkaard i, sobretot, el de Pep Guardiola. Potser perquè la situació econòmica del club recuperi la salut tan ràpidament com l'esportiva només és qüestió que Laporta faci servir els mateixos criteris a l'hora d'apostar pels líders que han de prendre les decisions relacionades amb els números.

"El motiu principal pel qual Laporta s'està rodejant només de gent de la seva confiança són els dos intents de cops d'estat que va patir", explica una font pròxima al president del Barça per justificar les maneres d'empresa familiar que dominen des de fa temps la gestió del club a les oficines d'Arístides Maillol. La por de patir-ne un tercer ha marcat des de l'inici el seu segon mandat a la llotja blaugrana. Laporta dona per fet que té enemics a Madrid i a l'oposició, però és conscient que segurament els qui més mal li podrien fer són els seus enemics interns potencials. L'estratègia per reduir les probabilitats que això passi s'ha basat a tenir al seu costat un bon gruix de persones que actualment el necessiten tant com ell a elles.

La resta, els noms que no formen part d'aquesta guàrdia pretoriana batejada per l'exvicepresident econòmic Eduard Romeu, han anat sortint del club –o han anat rebutjant entrar-hi, com Jaume Giró– un darrere l'altre per diversos motius des que va començar el segon mandat: el mateix Romeu, Ferran Reverter, Maribel Meléndez, Jordi Llauradó, Ramon Ramírez, entre altres. Sense veus internes amb ganes, poder i interessos per aixecar la veu i exposar que les coses es podrien fer d'una altra manera –excepte raonaments puntuals de la vicepresidenta Maria Elena Fort–, és més senzill evitar que es repeteixin els intents de cops d'estat del 2005 i del 2008 originats en les entranyes de la junta directiva.

El primer el va capitanejar la dimissió de Sandro Rosell, que va marxar amb quatre directius més. El del 2008, pel que fa a noms, el va liderar Ferran Soriano, amb qui van dimitir set directius més a causa del resultat desfavorable a Laporta en el vot de censura, malgrat que no el va obligar a marxar. Aleshores, la pressió per Laporta va ser superior a la que va patir abans de l'assemblea d'aquest any. Just després d'aquell segon intent de cop d'estat va arribar el millor any de la història esportiva del Barça i ara mateix ningú pot negar que la situació actual il·lusiona a la culerada com aquella tardor del 2008.