Per què continuen anomenant-lo Espai Barça?

Quan els socis van votar el referèndum de l’Espai Barça del 2014, la junta del fugitiu Sandro Rosell i el nou president Josep Maria Bartomeu havia maquillat a la baixa el cost de l’obra per no posar-ne en risc l’aprovació. Ja aleshores, 600 milions d’euros eren una xifra poc realista i hi havia veus que ho expressaven als dirigents del club, que es feien els suecs. Havien passat set anys des de la presentació de la proposta de Joan Laporta amb l’arquitecte Norman Foster, una maqueta que va acollir teranyines, i el temps continuaria amuntegant-se sobre l’estructura del coliseu en ruïnes. Resumir tants anys de mentides, inoperància, factures sospitoses i un presumpte suborn que acabaria en un forensic oblidat en un calaix de la Fiscalia, és un exercici molt gràfic quan pensem que som on som ben entrat el 2023 i el més calent és a l’aigüera. 

Coses de la vida, Laporta havia renegat del finançament vehiculat per Goldman Sachs amb la mateixa vehemència que, un cop escollit president, va utilitzar per defensar-lo per aconseguir el vistiplau de 405 compromissaris. Ara, amb 1.450 milions d’euros garantits per fer-lo possible, es manté un denominador comú amb la junta anterior que tant criticava: el Palau Blaugrana, oficialment contemplat dins el projecte sempre com a part d’un tot, no ha interessat mai als senyors de la banca, que són els que manen de debò. Tant és de quin bàndol sigui el Jordi Qualsevol que faci d’interlocutor: funciona igual et diguis Moix o Llauradó. El que volen els inversors és un bon tros de pastís del llaminer Camp Nou, però els fan nosa les cistelles que els més romàntics defensen com a tret identitari del “Més que un club”. Ni la junta de Bartomeu ho deia clar, ni tampoc ho fa l’actual. 

Per evitar admetre públicament que hi ha línies vermelles que són discontínues, tots plegats són capaços de fer autèntiques acrobàcies dialèctiques. Amb les explicacions que ara ens ocupen, no només queda demostrat que no hi ha una partida prevista per al nou Palau Blaugrana, sinó que hem d’empassar-nos que la seva construcció pot sortir dels 200 milions previstos per a contingències i els 179 de costos financers diversos. De passada, que ens reparteixin els porrons per beure a galet. Quan preguntes: “I què passa si hi ha contingències?”, la resposta és que no n’hi haurà. “Ah, d’acord”. Mentrestant, van avançant les negociacions perquè el futur Palau el construeixi i l’exploti una empresa de manera externa. Continuar anomenant-lo Espai Barça és una fal·làcia.