Les claus tàctiques: així va gestar Xavi la seva primera gran obra

BarcelonaLes primeres vegades sempre es recorden. I la primera gran nit de Xavi Hernández, la primera gran revolució, serà la del Santiago Bernabéu. Com si al partit l'hagués acompanyat My way de Frank Sinatra de fons, el Barça va recordar que emmirallar-se amb l'imponent físic alemany o els ritmes frenètics anglesos és un error, universos paral·lels. És oblidar que el que fa diferent el Barça és el com. I no hi ha millor escenari per demostrar-s'ho a un mateix i al món que Madrid.

Xavi es va presentar al Bernabéu amb l'habitual full de ruta. Només Ronald Araujo va prendre el lloc a Dani Alves amb l'objectiu de controlar la velocitat de Vinícius. Que totes les peces funcionessin de manera sincronitzada no va ser casualitat, sinó causalitat. Xavi no concedeix res a l'atzar. Ter Stegen va tornar a treure mans salvadores i a desactivar la pressió rival amb el joc de peus; Gerard Piqué es va fer enorme; Eric Garcia va demostrar que pocs centrals al món el milloren amb la pilota als peus, i el mig del camp, com quan Xavi vestia de curt, va jugar de manera hipnotitzant, sumint el Reial Madrid en un estat letàrgic del qual mai va ser capaç de despertar. A la davantera, Ousmane Dembélé va ser determinant, Ferran Torres va confirmar que sap arribar el primer de tots al lloc dels fets (i marcar) i Aubameyang va justificar per què és el futbolista d'Europa amb millor relació entre xuts i gols –converteix un de cada tres intents–. Aquestes són les claus de la primera gran obra de Xavi.

Eric Garcia per esquivar la pressió

No hi havia millor escenari on reivindicar-se, i Eric ho sabia. No hi era Karim Benzema, un jugador estructural que, a més de golejador, és la brúixola sobre la qual el Madrid s'organitza per atacar. Sense el francès, Carlo Ancelotti va apostar per Luka Modric com a fals nou i Rodrygo també va trepitjar zones interiors. A Eric l'envolten els dubtes a l'hora de defensar, però al Bernabéu va fer una classe magistral. La seva manera de pal·liar la contundència física que sí que tenen Piqué o Araujo és intentar anticipar-se al davanter. I així ho va fer. Té una interpretació del joc magnífica i controla els temps per mossegar el rival i no deixar-lo girar.

D'altra banda, amb la pilota als peus va saber respondre a totes les preguntes que li va plantejar el Madrid. Ancelotti va pressionar els centrals blaugranes amb Modric i Kroos, una situació inèdita que va permetre a Eric trencar l'estructura blanca amb facilitat i trobar constantment entre línies De Jong o Busquets. El central de Martorell converteix una escletxa defensiva rival en una oportunitat de progressar.

Xavi millora el De Jong de Koeman

El De Jong de l'Ajax no existirà al Camp Nou mentre convisqui amb Busquets. En el seu exequip, Frenkie era un migcampista amb total llibertat de moviments, però l'ecosistema blaugrana té el centre de gravetat en el pivot de Badia. Ronald Koeman va descobrir a De Jong la possibilitat de convertir-se en un jugador amb arribada a l'àrea, un territori que no havia explorat. I es va destapar fent gols. Xavi, que té Busquets com un "pilar fonamental de l'equip", ha continuat fent evolucionar el futbolista neerlandès fins al punt de no només trobar una convivència positiva entre els dos, sinó de fer de Frenkie un migcampista total.

De Jong ha acceptat la jerarquia de Busquets, que té més pes en el joc, i s'ha convertit en un actor ideal per intervenir a l'esquena dels migcampistes rivals, la zona en què Xavi dibuixa els autodenominats "quadrats". Ara, el futbol de Frenkie s'emmarca en una altura superior. Malgrat que Aubameyang i Ferran Torres han millorat els registres golejadors de l'equip, mantenir els interiors prop de la frontal és una manera de democratitzar el gol, de repartir responsabilitats.

Futbol d'autor

Xavi proposa un futbol més vertical que el de Pep Guardiola però menys que el de Luis Enrique, ja que la naturalesa del trident d'atac portava l'equip a córrer sovint. L'egarenc va fer els primers passos construint uns automatismes que, ja interioritzats, fan que el futbol flueixi sol. Hi ha recorreguts que sempre es repeteixen, com que el central busqui la descàrrega d'Auba cap a Busquets i aquest jugui en llarg cap a la desmarcada de l'extrem. Hi ha un pla definit, cadascú sap quin paper ha d'interpretar. Els laterals juguen en curt, l'interior esquerre apareix més baix que el dret, l'extrem dret sempre juga obert, mentre que el del costat contrari traça moviments en diagonal. Els pilars ja són prou ferms.

Guanyar en un escenari d'aquesta magnitud i fer-ho fidel a una ideologia és la confirmació definitiva, la revàlida del com. Xavi està creixent com a entrenador a mesura que el seu projecte comença a agafar forma. Els fitxatges han sumat talent, sobretot en l'àrea rival. El més important, més enllà del resultat, és que el Barça va demostrar que és possible tornar a sotmetre i enderrocar el Madrid al Bernabéu jugant de la manera que ho han fet els millors Barces.