Les claus del PSG-Barça: el rigor d'Emery, però amb més talent
L'equip francès té una gran personalitat ofensiva i tècnica que el fa capaç de prendre la iniciativa al Barça, tot i que també podria moure's còmodament des de la reacció: amb Draxler ha guanyat qualitat a l'espai
BarcelonaEl París Saint-Germain pot ser tantes coses en un mateix partit que es fa difícil imaginar quin duel li convé més contra el Barça, tenint en compte, a més, que es tracta d’una eliminatòria a doble partit. Va lligat, també, a la versatilitat de l’equip blaugrana, a qui no queda clar com se’l pot reduir pels molts recursos amb què sap adaptar-se a diferents contextos. Contra l’Alabès va tornar a quedar clar que té eines per a tots els escenaris.
Però també el PSG és capaç de canviar de cara gràcies a la disciplina tàctica que ha consolidat amb Unai Emery a la banqueta. És un equip molt ric ofensivament, amb diferents recursos i varietat en els ritmes de joc. S’organitza en un 4-3-3 molt similar al del Barça.
L’empremta de l'extècnic del Sevilla es nota i, quan no té pilota, és capaç de resistir fases defensives relativament llargues sense perdre l’estructura defensiva (que passa a ser d’un 4-1-4-1), encara que prioritzi una forta pressió sobre la pèrdua per recuperar ràpidament la possessió i poder seguir portant la iniciativa. Si pot ser, en camp rival.
És, de fet, el seu panorama preferit (però caldrà veure quina capacitat té per fer-ho contra el Barça i a la Champions). Per la seva superioritat al campionat domèstic i pel perfil de la seva plantilla, intenta carregar el pes del partit i fer-ho a través d’un gran dinamisme en atac: Cavani és la figura més perillosa, tant per donar profunditat a totes les accions (concepte de tercer home) com per garantir que les accions de progressió exterior (freqüents pel tarannà ofensiu dels seus laterals, sobretot Maxwell i Aurier) i la velocitat dels seus extrems (i més ara, amb Draxler sumant-se a Lucas Moura) trobin sempre rematador a l’àrea. L'arribada dels interiors més l'extrem que no participa, garanteix que les accions es finalitzin amb freqüència.
Això, contra el Barça, li permetria forçar sortides de pilota constantment i, per tant, poder jugar molts minuts prop de Ter Stegen.
Té un inici de joc net i estable, amb l’ajuda del pivot i una sortida de tres quan és necessari. Sempre que pot, vol iniciar el joc de manera controlada i té capacitat tècnica per fer-ho. No s’ha de descartar que a París reforci aquesta personalitat, mirant d’imitar un patró de partit com el que va fer patir el Barça a Anoeta davant la Reial Societat en Lliga, per exemple.
Sobretot, perquè té capacitat per dominar en camp rival (Rabiot, Verrati o Matuidi són migcampistes d'alta influència) i, a partir de l'acumulació de passades i jugadors en zones actives, canviar l'orientació i desbocar algun dels laterals. El Barça pot patir aquí si en alguna situació no troba l'ajuda defensiva de Neymar per tancar en l'habitual 4-4-2. Li va passar, per exemple, contra el Betis en el tram en què els carrilers andalusos estaven més profunds.
Però, si la situació té un risc excessiu, no renuncia al joc directe. I ho fa avançant molt les posicions dels seus jugadors (els tres de dalt més els laterals) per dominar les accions lluny de la seva porteria.
Contra el Barça, s’espera que combini totes dues versions i que exageri la seva verticalitat en transició, aprofitant-se de la velocitat que és capaç de donar a totes les seves accions després de recuperació. La mirada profunda que sempre han tingut els equips d’Emery es veu reforçada per l’impacte golejador que té el tècnic amb les seves peces a dalt.