Les claus del Las Palmas - Barça

BarcelonaDiuen que una Lliga es guanya més en els camps on s'ha de picar molta pedra que en els grans escenaris. No és al Bernabéu on s'alça un títol, sinó més aviat en dies com el d'aquest dissabte a la tarda a Las Palmas, on el Barça no ha tingut més remei que acomodar-se a un partit espès i incòmode per sumar els tres punts (1-2). No ha sigut un triomf brillant, ni tan sols una actuació dominadora. En molts minuts, de fet, ha sigut el Las Palmas qui ha semblat tenir el partit sota control, però li ha faltat contundència per ferir més un Barça afectat per les baixes de Busquets i Piqué.

Des del primer minut ha quedat clar que el Las Palmas, a priori, no volia fer una pressió alta sinó mantenir el seu bloc en una zona intermèdia, més a camp propi que a camp rival. Malgrat que en alguna acció en què Bravo iniciava el joc ha intentat posar en problemes la sortida de Mathieu i Mascherano –conscient que podien patir per trobar passades en situació de pressió–, no ha sigut el pla habitual.

L'equip de Quique Setién s'ha recollit a zones baixes i ha mirat d'ajuntar molt les seves línies per eliminar espais interiors. No hi havia metres per rebre entre defensa i mig del camp.

El partit reclamava arribades des de segona línia, desmarcatges a l'espai a l'esquena de la defensa canària, que s'ha estimat més fer un pas endavant per no concedir una recepció interior que cuidar la distància amb el seu porter.

El Barça no ha acabat d'estar còmode en aquest escenari, no tenia marge per consolidar el seu atac i totes les accions se li acabaven massa d'hora. A més, defensivament l'equip transmetia sensació d'inseguretat, de certa por. La parella Mathieu-Mascherano mai s'ha acabat de creure la necessitat de jugar amunt, d'empènyer enrere el seu rival per eliminar les seves possibilitats de transició. Els centrals han jugat massa lluny, tant del rival com dels companys, en molts moments de la primera meitat.

La línia defensiva s'ha estimat més una vigilància a distància que un marcatge més agressiu, i això ha donat ales a Willian José i Jonathan Viera, especialment perillosos quan el Las Palmas s'ha sentit amb confiança per sortir a l'atac.

I els canaris ho han fet amb més continuïtat de l'esperada, acumulant recepcions interiors a l'esquena dels interiors blaugranes. Entre Sergi Roberto i els centrals (o entre els laterals i els centrals) hi havia sovint massa distància, una situació ideal per al talent interior dels locals.

A la segona meitat, el Barça ha intentat corregir precisament això per mantenir el bloc més compacte, per evitar que el pla del Las Palmas funcionés. Els blaugranes han buscat possessions més llargues, renunciant en alguns moments a la passada vertical que amenacés l'espai a l'esquena de la defensa. La intenció era mastegar més els atacs per patir menys defensivament.

S'havia de donar temps i confiança a l'última línia a pujar metres, i l'equip ha executat l'ordre tècnica amb eficiència cada cop que els locals havien de fer alguna passada enrere. L'entrada de Vermaelen per Sergi Roberto, que ha desplaçat Mascherano al mig del camp, ha acabat de donar solidesa a l'actitud més protagonista de la defensa blaugrana.

La presència de Rakitic, que ha substituït Arda Turan al descans, també ha canviat lleugerament el to de l'atac blaugrana, més hàbil per trobar espais interiors del que ho havia sigut al primer temps.

Amb ofici i aquella amenaça subtil que el trident no ha deixat d'insinuar en cap moment malgrat la poca continuïtat de les seves ocasions (pràcticament només Suárez ha amenaçat Javi Varas, que altre cop ha frenat Leo Messi), el Barça s'ha acabat enduent una d'aquelles victòries que no es guardaran als llibres d'història, però que acosten més l'equip al seu objectiu final.