Les claus del Barça-Madrid

BarcelonaHa sigut el clàssic de la ruleta russa. Un clàssic ple de fases, de minuts d'un Barça dominador i minuts d'un Madrid amenaçant. Un clàssic que s'ha anat desfullant entre protestes, carreres d'àrea a àrea i pèrdues de pilota i, a mesura que es perdien capes de futbol, s'anava debilitant el Barça. Els blaugranes no han sabut pausar el matx quan s'ha desbocat i, estirats i intermitents, han acabat cedint tres punts feridors. No tant pels efectes de la Lliga, com per la sensació de no haver pogut portar el partit al seu pla ideal. Ha guanyat el Madrid perquè, en la suma dels 90 minuts, s'ha jugat molt més al que ha convingut i volia el conjunt blanc que al que beneficiava el Barça. Penalitzarà poc a la classificació i, fins i tot, pot ajudar a avisar de cara al que queda de temporada. Però com s'ha arribat a l'1-2?

Les alineacions previstes en els dos equips auguraven un partit sobre els guions preestablerts i els primers minuts no han ensenyat que hagués de ser el contrari. Amb pilota, el Barça ha intentat construir des de la calma, des del control i l'ordre que havia anunciat Luis Enrique en roda de premsa. I el Madrid, almenys d'entrada, no ha sortit a rifar la pilota des de Keylor Navas sinó a intentar trenar la seva jugada preferida, sortint des del darrere a través de Marcelo.

I és aquí on s'ha detectat la modificació més evident a la pissarra de Luis Enrique. El tècnic ha protegit el seu equip defensivament, reajustant-lo en una mena de 4-4-2 que havia de demanar a Messi un menor esforç defensiu.

La carrera en la pressió de l'argentí era més curta, només dirigida al central més proper, en lloc del recorregut que hauria hagut de fer si s'hagués encarregat del lateral blanc. Aquesta feina ha recaigut en Rakitic, molt més obert del que és habitual en fase defensiva.

El mecanisme ha funcionat inicialment, mentre el partit s'ha jugat sense protestar les decisions arbitrals. El Madrid no trobava el to, no podia allargar cap possessió de la pilota i, a més, cometia errades en la sortida que oferien accions de perill al Barça. És el mateix que li havia passat al Bernabéu en la primera volta.

De fet, el plantejament de Zidane no era poruc, no era conservador. El tècnic francès ha fet pressionar els seus jugadors ben amunt quan iniciava el joc Claudio Bravo. Sense complicar-se la vida, el porter xilè ha mirat en llarg per no arriscar i d'aquí ha nascut una de les ocasions més clares del partit, que ha fallat Suárez.

El Barça s'ha esforçat per no embalar-se, buscant moltes combinacions de passades per aturar-se, per respirar, per revisar totes les accions i cuidar bé el seu atac. El Madrid ha intentat mantenir el seu bloc relativament a dalt quan defensava, com a mecanisme per no ser tan vulnerable en espais interiors, on Messi buscava ferir la zona de Casemiro.

Però de mica en mica, els blancs han anat reculant, empesos per un Barça que trobava parets i espais i triangles per tot arreu. Gareth Bale i Cristiano Ronaldo jugaven enganxats al seu lateral, pendents de l'amenaça de Dani Alves i Jordi Alba. El Madrid estava replegat, enfonsat a tocar de la seva àrea.

Malgrat tenir una dinàmica favorable, el Barça no ha sabut convertir el seu domini en ocasions i desequilibrar la balança al seu favor. Hi havia un embut per dins, on era difícil trobar escletxes per desbordar. Luis Enrique i els seus s'han enredat amb l'àrbitre, frustrats per la falta de Sergio Ramos sobre Messi (que hauria pogut implicar l'expulsió del central i fins i tot penal) i el criteri de targetes. I, amb això, el Barça ha perdut la inèrcia que portava, que estava anul·lant totes les transicions del Madrid i estava convertint el partit en el monòleg de pilota que volia.

El duel s'ha obert. S'ha desordenat. S'ha enrarit. Menys compacte, el Barça s'ha vist a camp propi, amb Marcelo guanyant presència en atac i el trident blaugrana despenjat. Era temptador córrer i jugar a contraatacar, en un dels girs de guions que s'havien temut a la prèvia.

I el Madrid també començava a esquerdar la seva disciplina inicial, sobretot amb Cristiano Ronaldo, que ja no baixava tant a defensar. La seva proximitat amb Benzema ha facilitat el contracop blanc i, de retruc, ha dinamitat el matx.

El descans ha asserenat una mica els ànims i ha tornat a centrar el Barça en el joc, en el seu plantejament. Però també el Madrid, que s'ha agafat a les bones sensacions dels últims compassos abans de la pausa per estirar la seva esperança de puntuar al Camp Nou. La capacitat de rèplica dels blancs ha anat en augment, alimentada per les conduccions de Marcelo, la visió de joc de Modric i el guany temporal que era cada passada a Benzema.

El Barça, en el seu torn d'atac, ha mirat de corregir alguns defectes del primer temps i ha donat més amplitud al seu esquema.

Neymar no ha ocupat tants espais interiors com al primer temps, i ha deixat aquest privilegi només en mans de Messi. I, per la dreta, a més de les pujades d'Alves, Rakitic ha buscat profunditat amb moviments disciplinats en ruptura. El millor posicionament blaugrana (que s'ha intentat refrescar amb l'entrada d'Arda Turan, millor intèrpret que el croat d'aquest rol més atacant de l'interior dret) l'ha acostat a Keylor Navas, però el partit ja estava en una altra fase, i era més difícil atacar sense ocupar-se, de reüll, de les carreres enrere per frenar els contraatacs madridistes.