Les claus de la Reial Societat-Barça

BarcelonaQue quan encara no s'havien situat les peces sobre el terreny de joc, Jordi Alba es fes un autogol accidental ha condicionat tot el partit. L'aposta de la Reial Societat, que pressumiblement havia de ser una espera pacient al seu camp per sortir al contraatac amb la velocitat del Chori Castro i Vela, s'ha exagerat amb l'1-0 al minut 2 i el Barça ha hagut de portar tot el pes del partit. Però l'ha hagut de portar amb els nervis i l'angoixa d'un marcador desfavorable, i especialment desesperant després de la derrota del Madrid a València hores abans.

Sobre aquest escenari de partit, les cartes s'han vist clares. Molt clares. El Barça ha dominat la possessió i la Reial s'ha replegat. Però els blaugranes han donat poc ritme a la circulació, i la possessió s'ha encallat en zones de poca influència. El ritme de joc era baix i, en conseqüència, les basculacions locals semblaven perfectes. Pocs forats, poques idees per desfer l'engranatge defensiu dels bascos.

Xavi i Iniesta (sobretot el de Terrassa) han intentat trobar recepcions per darrere de la línia defensiva del mig del camp de la Reial.

El 4-4-2 de David Moyes no sempre estava ben agrupat, però quan la distància entre línies entre els migcampistes i la defensa era excessiva, el Barça no ho ha sabut aprofitar.

L'equip ha carregat el pes de la seva sortida de pilota sobretot per la banda dreta, amb Mascherano assumint protagonisme en la primera fase del joc. Les conduccions de l'argentí, habilitades pels espais que li concedien Xavi i Iniesta, animant als seus centrals a fixar i avançar, han intentat accelerar el joc, però no sempre amb encert.

Mascherano ha trobat, sobretot, dues opcions de sortida clara: una era el joc directe sobre Suárez, amb qui s'ha connectat amb passades rases que l'uruguaià ha hagut de baixar a controlar d'esquena a porteria. Lluny del gol. Aïllat dels primers socis. No ha acabat de gestionar bé el control o el primer toc i no ha pogut activar als interiors ni tampoc als extrems. Li ha costat entendre's amb els jugadors pròxims, tot i moure's sense parar i intentar-ho.

La segona opció de sortida clara ha sigut Montoya, profund sempre fins a tres quarts de camp, donant amplitud al joc de l'equip. En algunes ocasions, el lateral dret ha arribat a trepitjar l'àrea amb possibilitat de centrades i xuts que no ha resolt bé.

El Barça ha activat relativament tard la banda esquerra, i ho ha començat a fer quan la Reial Societat s'ha protegit pel sector dret, per on estaven buscant-li les pessigolles. Els txuri-urdin no patien, però s'intuïa que per allà podien arribar-li els problemes. Més alliberat Mathieu, el francès ha començat a participar en la sortida de pilota. Des d'allà s'han reanimat Iniesta, sempre vertical, i Jordi Alba i Pedro, que s'han repartit la gestió de la banda per fer mal als locals.

L'escenari ha canviat i la Reial, amb el pas dels minuts, ha anat suavitzant el seu replegament per mirar de trobar oxigen en el contraatac. Després de gairebé mitja hora sense opcions més enllà de la línia central, Moyes ha despenjat el Chori Castro, que ha renunciat a baixar, emparellat amb Mascherano. El ritme de circulació blaugrana seguia sent baix i el risc defensiu era assumible per a la Reial. De fet, ha acabat sent un encert, perquè a través de Canales en l'enllaç i Vela en l'arribada en carrera, la Reial ha trobat les ocasions que volia per espantar el Barça, ja menys còmode a camp rival. Mirant de reüll el que s'apropava a Bravo.

Al descans, les sensacions eren que el Barça havia generat massa poc per aixecar l'1-0. Tampoc havia acabat de patir per encaixar un segon gol, però calia tocar coses i fer-ho amb urgència. Va trigar poc Luis Enrique. Munir s'ha quedat al vestidor per encabir Messi i l'argentí ha reanimat l'atac blaugrana amb les recepcions interiors, cara a barraca, que abans havien tingut Iniesta i Xavi. Partint des de la dreta, Messi ha trobat conduccions i possibilitats de combinació prop de la frontal que han anat apropant el Barça al gol.

Luis Enrique ha aprofitat aquesta inèrcia per donar entrada Neymar als deu minuts. Seguir sacsejant coses. Seguir acumulant pólvora, els màxims elements de gol possibles. L'equip ha insistit, no sempre amb ordre però sí amb emoció. Amb aquella ràbia d'Almeria. Amb aquella fe del Madrigal o Mestalla. A cops. L'entrada d'Alves, que ha implicat un moviment estrany de peces, amb Montoya acabant com a central dret al costat de Mascherano, com si fos una vigilància d'un córner, va ser l'exageració d'un pla d'atac desesperat. Un pla que no ha donat premi i que fa inútil la derrota del Madrid a València.