Quines caretes al metro, quina foscor als ulls, quins silencis al carrer. El Barça, derrotat pel PSG, enèsim miracle blanc a la Champions, ha tingut la seva setmana negra ideal. Si el futbol és un estat d’ànim, Catalunya és una fossa comuna.
És curiós com el curtcircuit i la incompetència que durant unes dècimes de segon van viure al caparró d’un central uruguaià han convertit l’eufòria en cendra, la confiança guerrera en terror i temença, el blaugrana en negre de dol. El futbol, cosa tremenda.
Tan tremenda, que demà apareixerem amb el front embenat i la plorera fresca al Santiago Bernabéu a dirimir si deixem el futbol fins al mes de setembre (quatre mesos passen volant, oi?) o si ens inventem un relat de la remuntada impossible. La idea, en què ningú no creu, és la següent: el Barça derrota demà a domicili l’indestructible conjunt blanc, es queda a cinc punts a la Lliga i remunta en les últimes sis jornades la distància que el separa del conjunt blanc (que juga contra el Cadis, el Granada i l'Alabès, sí, però també contra la Reial Societat, el Betis i el Vila-real; i ho farà, ai, pendent de la Champions).
Crida l’atenció veure com de sobte hem assumit que aquest reviscolat Barça de la primavera no té res a fer a Madrid. Ni Gündogans ni Raphinhas, ni la millorada versió de Lewandowski, Ter Stegen o Kounde, ni les aparicions estel·lars de Lamine i Cubarsí. Res, no hi ha cap opció de derrotar aquests mestres del martirologi i la patimenta, cap manera de derrotar aquesta obra d’art del Greco, aquell equip de Divendres Sant que és el Madrid.
Cada culer té la seva història i la seva edat. Però els que hem gaudit des de l’any 88 fins a l’actualitat no tenim motius ni excuses per fer bandera del pessimisme. El Barça, amb els colors d’un Miró, un equip que vol viure en una revetlla de Sant Joan i abraçat al relat de l’hedonisme, ha arribat a ser el millor equip del món, el que millor juga a pilota. Pel camí ho ha guanyat tot. ¿De veritat no podem derrotar aquest Madrid dels contracops i l’agonia? Som el poble que ha gaudit de Cruyff, Guardiola i Messi, i aquí estem, intimidats pels titànics raptes defensius de Carvajal.
Penso que l’optimisme és un privilegi que els culers ens hem guanyat, que renunciar-hi és un pecat. I ho penso perquè el futbol és un indret estrany, un món sense normes, un caos i un absurd. Però ho penso, sobretot, perquè quan Lamine encara Nacho, convé creure, i si és blaugrana contra blanc sobre fons verd, toca somriure.
