Chelsea-Barça: una rivalitat moderna que sempre fa plorar
Els cicles de Guardiola i Rijkaard no es poden explicar sense un enfrontament amb l'equip 'blue'
BarcelonaEnguany tornarà a viure's un Chelsea-Barça a la Champions. L'última dècada ha omplert les eliminatòries decisives de la Lliga de Campions de duels entre el Chelsea i el Barça, sobretot a vuitens de final i semifinals. L'equip anglès s'ha convertit en l'obstacle principal de les edicions més especials per als blaugranes en la màxima competició continental. La tercera Champions del club, la primera de Pep Guardiola l'any 2009, sempre es recordarà pel gol d'Andrés Iniesta a Stamford Bridge, que classificava els catalans per a la final de Roma. Però la pedra al camí que sempre ha sigut el club anglès també constarà com l'últim botxí del tècnic de Santpedor a Europa, que pocs dies després del 2-2 al Camp Nou va anunciar que no seguiria. I també la història europea de Frank Rijkaard es forja contra el Chelsea.
Dels últims enfrontaments, al Barça li pesa una dada negativa: en set partits, no ha pogut guanyar en cap. Els blaugranes acumulen cinc empats (quatre d'ells a Barcelona) i dues derrotes, per la mínima, a territori anglès. Cal anar fins al 2006 per trobar l'última victòria culer.
La muralla de Di Matteo
El març del 2012 el Chelsea no acabava de rutllar. El club anglès va destituir André Villas-Boas i va donar el càrrec a Roberto Di Matteo, de manera interina i aparentment provisional. Però l'italià, amb una proposta pragmàtica i continguda, va transformar l'equip fins a coronar-lo campió d'Europa. I una de les víctimes a la Champions va ser el Barça de Guardiola, l'últim Barça del tècnic de Santpedor. Aquell equip esgotava l'última gota d'energia, després d'un 2011 rodó amb Champions i Mundial de Clubs, amb la coneguda exhibició contra el Santos de Neymar. Però un 1-0 a Londres, amb gol de Drogba al descompte del primer temps, va elevar un mur defensiu que els blaugranes no van saber superar després al Camp Nou. Tot pintava bé quan Busquets va igualar les semifinals amb un gol al minut 35, però, contradictòriament, l'expulsió de John Terry dos minuts més tard va complicar el panorama. Iniesta va fer un 2-0 il·lusionant per al Camp Nou, però Ramires, altre cop en l'últim sospir abans del descans i amb una vaselina exquisida, va marcar per donar ales al Chelsea. Els 'blue' es van defensar amb orgull i convicció, com abans havia fet l'Inter de Mourinho en un context d'inferioritat similar. Messi va fallar un penal al segon temps i el Barça va xocar contra tots i tothom, fins que Fernando Torres va fer gran la ferida amb el 2-2 definitiu.
L'esprint de Guardiola a la banda
Aquell episodi del 2012 va desfer l'encant que tenien els Chelsea-Barça per a la generació Guardiola. L'any 2009, també a semifinals, els blaugranes havien viscut una experiència radicalment diferent. Després d'un empat a zero protector a Barcelona, l'equip va desplaçar-se a Stamford Bridge per buscar un lloc a la final. Essien, amb un gol al minut 9, va complicar la gesta contra l'equip de Guus Hiddink, que encara es va torçar més quan Abidal va ser expulsat. Quan ja s'acostava el final, Andrés Iniesta va engaltar el xut "amb tota l'ànima" després d'una llarga i confosa jugada d'atac del Barça. El final, és plenament conegut per l'afició blaugrana.
El "bon teatre" de Mourinho
Febrer del 2006. Altre cop, el Chelsea com a primera roca a superar en el camí fins a la final de la Champions. José Mourinho i la pressió sobre un àrbitre que expulsa Asier del Horno per una entrada brutal a Messi, abans del primer temps. L'acció va provocar la famosa frase del tècnic portugués sobre la cultura de teatre a Catalunya, de "teatre del bo". L'ambient enrarit es complica encara més per culpa d'un autogol de Motta que avança el Chelsea a casa seva. I a vint minuts del final, John Terry fa equivocadament de Larsson i remata dins de la seva porteria una falta picada per Ronaldinho. Empès per un Messi descomunal, el Barça va trobar en Eto'o l'1-2 que donava avantatge als blaugranes als vuitens de final (és l'última victòria blaugrana). A la tornada, ja al Camp Nou, un Barça prudent però intel·ligent va anul·lar el Chelsea i va sumar un empat que el classificava (1-1) per als quarts de final. El Benfica i el Milan van ser els següents rivals, abans de superar l'Arsenal a la final.
El remat de punta de Ronaldinho
Un any abans de superar el Chelsea, el Barça de Rijkaard, que encara estava en procés de madurar, va estimbar-se amb un Chelsea més rodat. Els blaugranes defensaven un 2-1 de Barcelona, però no van poder contra el poder al contraatac de l'equip de José Mourinho. Duff, Lampard i Gudjohnsen van posar un 3-0 al marcador que enfonsava les esperances blaugranes; fins que va aparèixer Ronaldinho, que va retallar diferències de penal i, minuts més tard, va inventar-se un remat inverosímil, amb la punta de la bota, per batre Cech i classificar provisionalment el Barça per a la següent ronda. La il·lusió catalana, però, va desfer-se a un quart d'hora del 90, amb un gol de John Terry que va deixar sense quarts de final al Barça pre-París.