El Celtic de Glasgow, club escocès, ànima irlandesa
L'afició del Celtic ha passat d'oposar-se al nacionalisme escocès a votar de forma majoritària l'SNP
Barcelona“He nascut a Glasgow. No gaire lluny de Celtic Park. Els meus pares també van néixer a Glasgow. I tres dels quatre avis també són de Glasgow”, explica en James. Però quan li preguntes per la seva identitat, no ho dubta: “Sóc irlandès”.
El Celtic de Glasgow, campió les darreres temporades de la lliga escocesa i únic club escocès campió d’Europa, el 1967 amb 11 jugadors titulars nascuts a menys de 70 quilòmetres de l’estadi, és el gran club irlandès. “M’estimo Escòcia, i molt. Però la meva identitat és irlandesa. Sóc irlandès i el somni de la meva família és veure’m jugar amb Irlanda”, va dir en el seu moment Aiden McGeady, un dels vuit futbolistes formats al Celtic i nascut a Glasgow que els darrers 15 anys han escollit ser internacionals amb la República d’Irlanda. Malgrat que als darrers censos tot just l’1% de la població escocesa s’ha definit com irlandesa, gairebé 900.000 persones són descendents d’irlandesos. A part de la cultura, el gran element d’identitat és la religió. Malgrat que fa segles Escòcia era catòlica, la reforma religiosa britànica la va convertir en protestant. Ara, els catòlics escocesos són aquells descendents d’irlandesos. Per aquest motiu, el Celtic, fundat per irlandesos, és conegut com el club catòlic en una societat, l’escocesa, protestant.
“Morrisey, el cantant de The Smiths, té una cançó anomenada 'Irish blood, English heart' on explora la seva identitat, anglesa amb arrels irlandeses. La cançó en part explica com la qüestió identitària no sempre és fàcil, al Regne Unit. En el cas del Celtic, el club és escocès, però té l’ànima irlandesa”, explica l’historiador Aidan Kerr. “Sempre ens hem vist com un club fundat per irlandesos, amb identitat irlandesa i obert a qui vulgui venir, se senti irlandès o no. Però que respecti el fet que el Celtic és irlandès”, raona. Aquests darrers mesos, per exemple, Glasgow s’ha omplert d’adhesius amb la frase: “Fundat per immigrants. Els refugiats són benvinguts”, en referència als refugiats de Síria. “Els nostres besavis i avis, els fundadors del Celtic, eren immigrants que venien a treballar a Glasgow, ja que els britànics controlaven Irlanda i no la deixaven prosperar. Calia marxar per guanyar-se el pa”, explica Billy McStay, aficionat del club.
“El Celtic deu tenir uns 90 milions d’aficionats del planeta: els descendents de la diàspora irlandesa. On trobes irlandesos, trobes gent del Celtic”, explica Brian McGuirk, aficionat del club, historiador i autor d’un llibre sobre la relació Irlanda-Celtic. “El club el va fundar el pare Walfrid, irlandès de Sligo, per treure del carrer els joves, el 1888. Des de sempre, a Celtic Park es pot veure la bandera d’Irlanda. És un club irlandès. Aquesta setmana, el club ha jugat amb un recordatori en memòria dels morts irlandesos a la Gran Fam Irlandesa, al segle XIX, provocada pels britànics. El Celtic és el llegat dels irlandesos que van haver de fugir d’Irlanda per sobreviure, per guanyar-se la vida. No hem triat ser del Celtic, hem nascut com a aficionats del Celtic. Un club fundat per immigrants, ja que als irlandesos ens ha tocat immigrar”, afegeix.
Però per quina raó els aficionats del Celtic que viuen a Glasgow s’han seguit definint com a irlandesos, més que escocesos? “Per als meus avis, el nacionalisme escocès també atacava els irlandesos, com l’unionisme, ja que seguia marginant els catòlics. No fa tant, era molt estrany veure un catòlic que votava l'SNP. El nacionalisme escocès centrava part del discurs sobre la seva identitat en l’Església escocesa, protestant, ja que sense Parlament, l’Assemblea General de l’Església escocesa era la cosa més semblant a un Parlament. En el seu origen, l’SNP era un partit benestant que no treia vots a zones on el Partit Laborista manava. Quan el Partit Laborista era de veritat d’esquerres, parlava de coses que els treballadors d’arrel irlandesa podien entendre: classe obrera, drets, igualtat. Ser irlandès era ser catòlic. I era ser d’esquerres. I era ser laborista. I al final, en un pub, tenies la foto del papa Joan Pau II, del Che Guevara i dels jugadors del Celtic”, explica Kerr.
El 1982, per exemple, la divisió encara era evident. L’any que Joan Pau II visita Glasgow, el president de l'SNP Billy Wolfe es va unir a líders de dretes britànics per defensar el Regne Unit quan l’Argentina va envair les Malvines. En una carta signada per diferents personalitats es podia llegir l'oposició a l’atac “de la dictadura d’un estat catòlic que ataca les Falklands, poblades per protestants democràtics d’origen escocès”. Malgrat que Wolfe es va disculpar, el mal estava fet. Els catòlics segueixen veient l’SNP com un partit allunyat d’ells.
“Un moment clau és quan l’SNP, per fi, es va fer independentista. Abans era nacionalista, però seguia honorant la Reina i entenia que per defensar Escòcia calia defensar el Regne Unit. Els irlandesos no hem volgut ser mai britànics. El dia que l’SNP va dir que ja no volia ser part del Regne Unit, vaig pensar que per fi anaven forts. I que potser els podria votar”, comenta Billy McStay. A mitjans dels anys 90, Alex Salmond va començar a manar a l'SNP i va fer girar el partit cap al centre, allunyant-lo de la dreta, i dient obertament la paraula 'independència'. El 1994 es va reunir amb l’arquebisbe catòlic de Glasgow Thomas Winning per demanar disculpes pels atacs sectaris d’un diputat de l'SNP i van acabar adonant-se que els dos tenien molt en comú: volien la independència en una societat progressista i oberta. A partir d’aquell dia Salmond va començar a defensar públicament la lluita feta pels escocesos amb sang irlandesa.
El primer any que per primer cop els catòlics van votar més l’SNP que el Partit laborista va ser el 2011. Un cop l’SNP es va declarar independentista, els catòlics van passar a ser el grup religiós d’Escòcia més fidel en el vot. I, per descomptat, havent perdut el vot tradicional d’esquerres dels irlandesos, el Partit Laborista s’ha enfonsat. “A l’època dels meus avis, quan buscaves feina et demanaven per l’escola on havies estudiat. Si veien que era catòlica, et pagaven menys. Molta gent no vol recordar-ho, però el sectarisme era vigent. Encara avui queda feina per fer, però per als irlandesos que arribaven a Escòcia, els escocesos eren com els anglesos. Sense diferència. Protestants sectaris que veien amb mals ulls la nostra gent”, es queixa McStay. “El nacionalisme irlandès, com és recordat, va lluitar per la independència amb les armes. Fet clau per entendre per quina raó els irlandesos tampoc eren vistos amb bons ulls quan arribaven a ciutats com Manchester o Glasgow”, apunta Kerr.
L’any 2016, l’afició del Celtic és, de mitjana, aquella que dóna suport a la independència d’Escòcia de forma més clara a Escòcia. Però també, curiosament, és aquella que sol portar menys banderes escoceses, ja que porta les irlandeses. I molts dels seus aficionats, si es juga un Irlanda-Escòcia, animen els irlandesos, però no tots. “Els nascuts a Glasgow en famílies catòliques tenim les dues identitats, i cadascú decideix quina se sent més seva”, admet McStay. “Tenim dues ànimes. Ara, cap de britànica”, afegeix.