El Camp Nou, un coliseu en decadència
La remodelació de l'estadi s’ha convertit en una prioritat a nivell estructural i de generació d’ingressos
BarcelonaCaminar avui pel Camp Nou és com entrar en una masia antiga que està pendent d’una reforma integral. Hi ha bigues apuntalades, terres que combinen diferents rajoles, seients trencats, equipaments muntats de manera provisional, panells que falten i llums que no funcionen. L’estadi, encara sense públic, està pendent que comencin les obres d’ampliació i millora. Treballs que es van votar en referèndum el 2014 i que havien d’iniciar-se el 2017. Un seguit d’endarreriments van fer que s'ajornés la data fins al 2020, però amb l’inici de la pandèmia es va tornar a aturar tot. La nova data és aquest 2021, sempre que el nou president posi fil a l’agulla. Inicialment s’havien de pagar 600 milions pel Camp Nou –que passaria de 99.000 a 105.000 localitats–, un nou Palau Blaugrana i la remodelació dels terrenys de l’exterior. L’últim pressupost s’eleva fins als 815 milions, incloent-hi el nou estadi Johan Cruyff, ja construït al costat de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí.
L’Espai Barça, tal com el coneixem, neix durant el mandat de Sandro Rosell. Paradoxalment, el president que havia descartat la proposta del seu antecessor Joan Laporta per tenir un cost desmesurat. El disseny del prestigiós arquitecte Norman Foster costava més de 250 milions, però Rosell creia que n’hi havia prou fent una petita reforma a l’interior de l’estadi. Van ser els tècnics del Camp Nou els que el van convèncer que s’havia de fer alguna cosa més que xapa i pintura.
El Camp Nou ja no té raó de ser, tal com es va plantejar. Construït el 1957, va ser una obra admirada perquè es considerava un estadi revolucionari. Es va ampliar el 1982 i es va remodelar el 1994. Les necessitats han canviat, i no n’hi ha prou obrint les portes cada quinze dies per jugar-hi un partit de futbol. Els grans estadis d’arreu del món van més enllà del que dura un partit. Estan oberts els 365 dies de l’any. Tenen serveis addicionals com restauració, sales de cinema, altres modalitats d’oci, botigues i lloguer d’espais per fer conferències. La intenció és que l’aficionat gaudeixi d’una jornada completa d’activitats amb l’excusa d’anar a veure un partit de futbol, sobretot si s’ha de desplaçar alguns quilòmetres, com passa en la majoria d’estadis de nova construcció. Era, d’alguna manera, la proposta de l’expresident Josep Lluís Núñez amb el projecte Barça 2000, que finalment no va tirar endavant.
Obtenir més recursos
Fins ara el Barça no havia necessitat aquests recursos perquè el Camp Nou és a la ciutat i no als afores –el Santiago Bernabéu, del Reial Madrid, seria una altra excepció–. Ara bé, ha sorgit una nova necessitat, l’econòmica. Quan es va esbossar l’Espai Barça, el club calculava que podria ingressar uns 50 milions addicionals per temporada amb aquest equipament. L'última projecció, feta abans de la pandèmia, elevava la xifra fins als 150. Diners que s’han de sumar als més de 300 que ja es facturaven habitualment, bàsicament amb la venda d’entrades i visites al museu, el que es coneix com a Barça Experience.
Entre els candidats a la presidència hi ha consens per tirar endavant l’Espai Barça sense més dilació. La junta sortint va deixar un projecte a punt de caramel, pendent només dels últims tràmits administratius i, el més important, de signar l’acord de finançament. La proposta del 2014 passava per abonar-lo a parts iguals amb fons propis del club, un crèdit bancari i el cognom comercial. Així que el preu es va disparar i, tenint en compte les dificultats per complir amb les previsions, es va optar per una nova fórmula: negociar amb Goldman Sachs perquè la financera nord-americana aboni el total de l’obra i el Barça retorni els diners a raó de 50 milions per temporada durant 25 anys. Els aspirants a la presidència veuen amb bons ulls la proposta, però no s’han compromès a res i esperaran a poder llegir la lletra petita –la més important– abans de tirar-ho endavant. Les parts que més urgeixen són el Camp Nou i el Palau Blaugrana, que s’ampliarà fins als 14.000 seients. La resta d’actuacions, de menys abast, es faran posteriorment.
Les obres han de durar quatre anys, si es combinen els partits a l’estadi amb la remodelació. O bé es poden escurçar terminis si es juga temporalment a un altre lloc, com ara Montjuïc. És la fórmula que ha fet servir el Reial Madrid, que també reforma el Bernabéu i ha aprofitat la pandèmia per anar a jugar a l’estadi del filial. De moment ja s’han fet alguns treballs previs a l’estadi, com la millora de tota la instal·lació elèctrica, l’habilitació d’una anella de seguretat per on passa tot el cablejat de l’estadi i l’ampliació d’un túnel que connecta el terreny de joc amb l’exterior i per on passaran, entre d’altres, les grues.
El camí ha sigut llarg. La proposta de Nikken Sekkei i Pascual-Ausió guanyava el concurs el 2016, però un temps després la firma catalana abandonava el projecte. Entremig, modificacions perquè l’obra pogués complir, més o menys, amb el pressupost inicial. I també conflictes amb els veïns fins a arribar a un acord entre el club, les entitats i els polítics perquè l’Ajuntament aprovés la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM). Queda una última empenta. Segurament, la més difícil. El Camp Nou no pot esperar més.