Camavinga i Modric > Romeu i Lewandowski: els apunts en calent del Barça-Madrid

BarcelonaDolorosa derrota del Barça davant del Reial Madrid a Montjuïc. Després de ser millor que els blancs durant una gran part del partit, els blaugranes s'han vist remuntats a la segona part per culpa de dos gols de Jude Bellingham, el segon al temps de descompte (1-2). El plantejament inicial ha perdut contra la reacció sobre la marxa. A continuació, uns apunts en calent.

Perdonar el Madrid és... El clàssic dels Rolling Stones ha sigut el clàssic d'un tòpic molt contundent: que al Madrid no se'l pot perdonar. Els d'Ancelotti, fatal durant els primers 65 minuts, han sobreviscut gràcies a dos pals, a una aturada de Kepa i a un penal no assenyalat sobre Araujo. Però amb només un 1-0 en contra, han tingut marge per reaccionar i s'han lucrat del mal efecte que han provocat dos dels canvis que Xavi ha fet quan la benzina dels seus jugadors ha començat a faltar. Lewandowski i Romeu han entrat al partit i han desmuntat la sintonia que regnava a favor dels catalans gràcies a la mobilitat de Ferran i el nervi indetectable de Fermín. Les substitucions han tingut l'impacte invers en el Madrid, que s'ha aplicat en fase ofensiva i ha acabat trobant la manera de remuntar. La derrota fa força mal, però l'actuació del Barça deixa veritats (favorables) com un temple. Com per exemple el bon paper dels tres centrals i la complicitat dels tres petits a la medul·lar.

Futbolista descomunal. Igual que el Xavi jugador (recordin el primer gol del 5-0 del 2010), Gündogan ha obert la llauna d'un clàssic en una acció en què ha aparegut des de segona línia i s'ha beneficiat d'un embolic defensiu del Madrid. Homenatge de l'alemany al seu tècnic, un dels més pesats amb el seu fitxatge aquest estiu, i també al futbol de fa unes dècades, en què els jugadors podien ser brillants i alhora lluir panxeta controlada. Gündogan, que els últims anys al City s'havia inflat a marcar gols i en els primers partits amb el Barça havia anat variant de posició, ha triat el millor dia per besar la xarxa per primera vegada a Barcelona, encara que hagi abandonat la gespa capcot. A més, acompanyat per dos barbamecs, s'ha cruspit durant molts minuts el musculat mig del camp blanc, demostrant que a futbol s'hi juga sobretot amb el cervell.

Quina llàstima que Gavi no nasqués abans. Quan el Barça de Messi va caure a Liverpool el 2019 en les semifinals de la Champions, el jove andalús tenia només 14 anys. I quan el Bayern va passar per sobre dels blaugranes el 2020 (2-8), acabava de fer-ne 16. Penso sovint en aquesta dada quan el veig competir com competeix ara que en té 19 i porta orgullós el dorsal 6 a l'esquena. Perquè costa molt imaginar-se desfetes europees tan basades en el component mental amb l'irreductible Gavi a la gespa. D'on ha sortit tanta capacitat per lluitar cada pilota? ¿Hauríem vist tants ridículs del Barça a la Champions amb el de Los Palacios (i amb Araujo) al camp? Segurament no. Quina sort tenir-los a cada clàssic. I quina dolça condemna per al simpàtic Vinícius.

L'estrella que no provoca. Entre Gavi i Araujo han amargat la tarda a un Vini que no ha fet ni pessigolles. L'extrem brasiler, motor indirecte de la segona plantada seguida de Florentino a la directiva de Laporta, només ha pogut molestar el Barça amb el seu somriure sorneguer. Amb la pilota als peus, ni una jugada perillosa amb cara i ulls. De fet, el Madrid ha necessitat els canvis per començar a jugar a alguna cosa i a rascar el triomf de murri després de ser clarament superat. Amb Modric i Camavinga, els d'Ancelotti han accelerat les operacions en atac i han permès que l'actual millor futbolista blanc, que no és Vinícius sinó Bellingham, fes un autèntic golàs amb un llançament llunyà impossible per a Ter Stegen. Així ha arribat l'empat. Després, l'anglès, sorprenent pitxitxi de la Lliga, ha acabat decidint el clàssic.