Busquets, l'actor secundari dels millors anys de les nostres vides

BarcelonaNomés espero que el barcelonisme acomiadi tal com toca Sergio Busquets. En els darrers anys, un dels millors jugadors de la història del club ha estat criticat una vegada i una altra. Ara que marxarà, espero que els crítics posin en una balança tot el que ha donat el jugador de Badia, comparant-lo amb les raons per les quals no els agradava, per entendre que ha estat un jugador que explica els millors anys de les vides de molts culers. Els grans clubs han de saber acomiadar els seus herois i Busquets és un dels darrers membres de la millor generació de tots els temps. Sense ell, jugadors com Xavi, Iniesta o Messi no haurien arribat al seu millor nivell. No deixa de ser un joc d’equip, en el fons. I Busquets ha estat precisament això: un migcampista que jugava per a l’equip.

Busquets sempre ha estat el termòmetre, el centre de gravetat. La clau de volta. Quan jugava bé, el Barça enamorava. Quan ell patia, l’equip es trencava. Amb el jugador de Badia ha passat un fet significatiu: entre els aficionats podia generar debat, però entre els jugadors, no. Els qui més s’han desfet en elogis per parlar de Busquets solen ser jugadors que saben què significa jugar allà, al mig del camp, sota pressió. Va debutar amb Guardiola, que el va convertir en el seu millor deixeble. La gent va considerar-ho una idea esbojarrada, però en poc temps va deixar de ser el fill d’en Carlos. De fet, ara en Carlos és el fill d’en Sergio. El Busi sempre ha estat un home familiar, tranquil, sense excentricitats fora del terreny de joc. Però sobre la gespa, pot fer màgia. A vegades, des de la tribuna de premsa del Camp Nou, em dedicava a mirar-lo durant dos o tres minuts, encara que no tingués la pilota. Veies com els seus ulls sempre buscaven els espais lliures, com intentava endevinar on aniria la pilota. Quin jugador tan llest.

Noto una petita punxada en saber que marxarà a l’Aràbia Saudita. M’agraden molt aquells jugadors que fan tota la carrera a un sol equip. Ja no en queden gaires. Dels grans mites del barcelonisme dels darrers anys, només en Carles Puyol va retirar-se després de defensar una sola samarreta, la blaugrana. Iniesta va marxar al Japó, Xavi a Qatar, Messi a França i ara, Busquets a terres saudites. Coses del futbol modern. Però aquestes darreres vacances pagades no poden amagar la realitat: marxarà un dels jugadors que marca una època. Un actor secundari que feia una feina clau, perquè les primeres espases es poguessin lluir. Hauria pogut negociar retallades de sou abans? Segurament. Va patir en els naufragis europeus, com els seus companys, sí? L’enyorarem, és clar que sí. Quan d'aquí a uns anys recordem alguns dels millors partits del Barça dels darrers 25 anys, sempre el veurem. Mai com a gran protagonista, però sempre organitzant-ho tot.