Bunquerització i l'enemic a dins: així va arribar Xavi a la conclusió de plegar

BarcelonaExpliquen que la temporada passada, quan encara es jugava al Camp Nou, Joan Laporta va tirar a terra una safata de pernil ibèric després del primer partit de Lliga contra el Rayo Vallecano. Traient foc pels queixals, renegava a la llotja del 0-0 en l'estrena oficial d'un equip confeccionat a partir de les famoses palanques econòmiques. Ningú se'n va salvar. Especialment l'entrenador. El curs va acabar amb dos títols, la Lliga i la Supercopa. Però el president del Barça, temperamental, expressava la disconformitat quan els resultats no acompanyaven. Aquesta temporada ha passat tres quarts del mateix, amb Xavi Hernández com l'ase dels cops i amb la diferència que els problemes de joc són encara més evidents.

Conscient de la transcendència dels seus gestos, Laporta va concentrar els estirabots en el seu petit comitè. Després, en fred, es mostrava molt més reflexiu i calmat. Se'n desdeia i es convertia en el gran defensor de Xavi, juntament amb el seu excunyat i assessor de capçalera, Alejandro Echevarría, que també és íntim de l'entrenador. Ara bé, per a les persones pròximes al president, aquells gestos no quedaven pas com una anècdota. I això va servir d'excusa perquè gent amb molt de pes a l'entitat comencés a dubtar de l'entrenador i a demanar canvis immediats.

De la mateixa manera que el 2021 Laporta no veia clar fitxar Xavi i va acabar cedint a la pressió popular, alguns pensaven que ara s'havia de fer el mateix. A més, carregant les culpes a l'entrenador s'eximia de responsabilitat els gestors del club. Primer van ser trobades amb periodistes o amb missatges de WhatsApp. Després, a través de les xarxes socials, gràcies a la complicitat de comptes gestionats per usuaris incondicionals de la directiva actual. Era una manera de condicionar l'opinió pública. Xavi no va trigar gaire a saber que li movien la cadira des de dins.

Eren dues realitats paral·leles. Entre Laporta i Xavi, la relació es mantenia molt cordial. Feien trobades periòdiques i, si el partit no havia anat bé, el president traslladava calma i confiança a l'entrenador. Conscient que Xavi era el millor paraigua possible, i sabent que l'alternativa de Rafa Márquez (Barça Atlètic) no era garantia de res i que la caixa no donava per a gaires alegries, Laporta mai va pensar seriosament en una destitució. Però cada vegada hi havia més crítiques internes. Als mals resultats esportius s'hi sumaven les angoixes financeres de l'entitat: a Montjuïc no es complien els pronòstics d'ingressos i les derrotes als partits de Champions contra el Xakhtar i l'Anvers suposaven un forat de gairebé 6 milions d'euros a la tresoreria. L'ambient era cada vegada més irrespirable. De res va servir que Laporta intentés tancar files i pregués al seu entorn més pròxim que deixés de qüestionar l'entrenador. Alguns van continuar com si res.

La reacció de Xavi a les crítiques

Per intentar aixoplugar-se, Xavi va voler bunqueritzar el vestidor i aïllar tothom de les crítiques. Les considerava exagerades i autodestructives. No volia fer cas del que es publicava o es deia a les tertúlies. Confiava en el seu model de joc i es basava en la seva experiència com a exjugador i excapità blaugrana per detectar els problemes futbolístics i picar l'orgull dels jugadors, fossin joves o veterans. Combinava les bones paraules en les aparicions públiques, evitant fer sang, amb anàlisis molt crítiques i pujades de to al vestidor, on va arribar a trencar fins a tres pissarres. Intentava combinar exigència i mà esquerra. Tant ell com el seu staff estaven convençuts que calia continuar i persistir en la idea.

Fins que va arribar un moment que el soroll era tan intens, que va traspassar el vestidor i va arribar a l'entorn familiar. No és fàcil tirar endavant quan tothom et diu que ets tu qui va contracorrent. Nervis, angoixa i preocupació. "La salut mental", que va esmentar Xavi en la roda de premsa de comiat. Abans del clàssic de Lliga, l'equip tenia una bona trajectòria a nivell de números, però ja se'n qüestionava el joc, la poca efectivitat de cara a la porteria rival i la vulnerabilitat en defensa. La derrota contra el Madrid, sumada a les ensopegades a Europa –tot i que intranscendents per a la classificació final–, tornava a posar el focus en l'entrenador. En gairebé cada roda de premsa se li preguntava pel seu futur. I ell quasi no podia fer sinó espolsar-se les puces, defensar els títols i els objectius aconseguits i parlar d'un equip en procés de creixement. Respostes que no van deixar satisfets els seus defensors i que van alimentar encara més els detractors.

Tot té un límit. Malgrat que havia renovat fins al 2025 al setembre, Xavi ja tenia al cap pels volts del Nadal que no continuaria, però només va confiar el secret al seu nucli més pròxim. Volia esperar perquè el futbol és capriciós i l'estat d'ànim depèn, ja se sap, de si la pilota entra o no. Ni a la Supercopa, ni a la Copa ni a la Lliga han arribat els bons resultats. I això ho ha precipitat tot.