Un brot verd en el partit de la basarda: els apunts en calent del Sevilla-Barça

BarcelonaQuarta victòria consecutiva del Barça després de la dura derrota de principis de mes a Montilivi contra el Girona. En el darrer compromís de Xavi Hernández com a preparador blaugrana, dos gols de Lewandowski i Fermín van neutralitzar un Sevilla poc aplicat. A continuació, uns apunts en calent.

El partit de la basarda. Després del Barça-Rayo de la penúltima jornada, les fonts oficials blaugranes van explicar que Laporta esperaria que passés la final de la Champions femenina per decidir sobre Xavi. Tanmateix, els esdeveniments es van precipitar divendres i el cadàver calent del vallesà va haver de veure el seu funeral des de la banqueta visitant del camp del Sevilla. També va haver de comparèixer sol davant dels mitjans per dir adeu sense que se li fes un nus a la gola. Xavi amplia la llista de mites maltractats per la junta de Laporta en tres anys: Messi, Koeman, Jasikevicius, Barrufet... Fins i tot Eduard Romeu, el dimissionari vicepresident econòmic, va tenir un homenatge millor que tots ells. Quina pena.

L'agraïment més sincer. A falta de vídeos emotius i llàgrimes de comiat en auditoris plens de celebritats, ens aturem en el detall que Fermín va saber tenir amb l'entrenador que l'ha fet debutar a l'elit. Quan va marcar el seu vuitè gol a la Lliga, l'intrèpid migcampista andalús va córrer fins a l'àrea tècnica per abraçar Xavi. Ell, Lamine Yamal i Cubarsí passaran a la història com el llegat del terrassenc, que va deixar sense participació Raphinha i Araujo en el seu últim partit, va substituir Lewandowski per cinquè duel consecutiu i va tornar a esperar a tenir el marcador favorable per posar a participar João Félix i Vitor Roque, dos fitxatges que ell mai va demanar. Missatgets que consten en acta.

Realisme a la carta. "El Barça femení és una illeta dins del club i esperem que no ens l'enfonsin". Compte amb aquestes declaracions de Xavi Puig, el directiu responsable de les campiones d'Europa. Recorden una mica les que han servit per justificar, segons el relat oficial, el traumàtic cessament de l'altre Xavi, el ja exentrenador del masculí. Però hi ha diferències. Si el realisme va matar l'egarenc, Puig té la sort de ser molt amic del president, així que no ha de patir pel seu excés d'honestedat. Tant és que tingui raó i que l'equip de Giráldez sigui, en efecte, un bàlsam per al desencant de la culerada amb la incerta situació esportiva, econòmica i institucional del club. Xampany i galetes!

Quina enveja d'estadi. I no perquè un sector nombrós de l'afició del Sevilla es mobilitzés per vestir-se de negre i fes boicot fins al minut 10 del partit. Tampoc perquè s'amunteguessin els crits de "directiva, dimissió" amb la pilota en joc. Si el Sánchez-Pizjuán va fer enveja és perquè les graderies eren plenes de seguidors en comptes de clients. Sevilla, com Barcelona, és una ciutat molt turística, però els seus clubs de futbol conserven tot l'encant que el Barça ha acabat de perdre aquesta temporada d'exili a Montjuïc, on els socis han sigut –voluntàriament– minoria i els aficionats ocasionals han fet l'onada amb el marcador en contra. De Flick i de Limak depèn (en part) la vigència d'aquesta deriva.