El brasiler diferent

BarcelonaQuatre mil aficionats l’esperaven a l’aeroport d’Atenes. Centenars van envoltar-lo quan ja era al cotxe, el gronxaven entre càntics. El 2004, encara amb l’eufòria d’haver guanyat una Eurocopa que ningú s’esperava, l’impacte del fitxatge de Rivaldo per l’Olympiacos va ser gegant a Grècia. “La rebuda ha sigut espectacular, tot i que també m’he espantat una mica”, va reconèixer l’ex del Barça i el Deportivo. Rivaldo havia anat a parar a Grècia després d’una mala experiència per Milà i la lliga italiana, que l’havia fet tornar al seu país, on més d’un ja li penjava el cartell de retirat. Al Cruzeiro no va arribar ni a acabar el contracte, perquè va decidir plegar l’endemà de la fulminant destitució de Vanderlei Luxemburgo a mitja temporada. Les crítiques al seu rendiment eren ferotges. Havia despertat l’interès de la Premier, i el Bolton i el Celtic s’havien il·lusionat amb la seva incorporació. Però va triar l’Olympiacos. Volia jugar la Champions. Guanyar títols. Sentir-se important. I un bon amic li havia recomanat vestir-se de blanc-i-vermell, era el moviment més adequat per recuperar el to futbolístic.

Aquest amic era Giovanni Silva de Oliveira -el de les tres botifarres al Bernabéu-, que l’any 1999 havia canviat Barcelona pel Pireu, un canvi d’escenari que el va catapultar com a futbolista. Fins a 60 gols en 129 partits van ser les xifres del Magos, la gran estrella de l’Olympiacos abans de l’arribada de Rivaldo.

“Si no era directament la porta d’entrada a Europa, durant els anys 2000 i 2004, passar per la lliga grega es va convertir per al futbolista brasiler en una bona segona oportunitat”, explica el periodista brasiler Thiago Arantes. Era l’última bala per fer carrera, com també Turquia, l’altre mercat a l’ombra de Portugal i Espanya, els dos grans nuclis per als brasilers. La crisi econòmica va canviar l’escenari a final de la dècada i va rebaixar el pes dels brasilers als principals clubs grecs. Eren, com descriu Arantes, “una garantia de qualitat, a un preu més barat que el jugador europeu”, especialment si el fitxatge era la primera aventura fora de Sud-amèrica, o si venia d’una mala experiència en una lliga superior.

Va ser el cas de Zé Elias, que després d’intentar fer camí a la Bundesliga i a la Serie A, passant per l’Inter i el Bolonya, va fer el salt a l’Olympiacos. “Són els tres anys més importants de la meva vida. Vaig jugar tres cops la Champions, vaig jugar en un equip que sempre competia per guanyar la lliga. L’afició era molt fanàtica, i el dia a dia era molt especial”, explica a l’ARA.

És una experiència semblant a la que va viure Gilberto Silva, que veia perillar el seu paper a la selecció canarinha després d’un últim curs amb pèrdua de protagonisme a l’Arsenal. Amb 31 anys, va triar la Superlliga grega, destinació Panathinaikòs. “Va ser una decisió important per donar continuïtat a la meva carrera i jugar un altre Mundial”, comenta. No era anar a una lliga menor, era mantenir-se en l’aparador europeu.

Si passar per Grècia era, esportivament, una decisió estratègica i encertada per al jugador, escollir un futbolista brasiler d’aquest perfil era un encert per als equips grecs. A diferència de la Xina, que s’ha decantat més aviat per un jugador d’habilitat, el patró estereotipat del brasiler que fa gols i regats, Grècia buscava solvència i competitivitat. És el mateix que ha buscat el Barça amb Paulinho, a qui ha rescatat de l’oblit xinès, i el que ha buscat el futbolista al Camp Nou, la catapulta definitiva per arribar bé al Mundial de Rússia 2018.

Com Zé Elias i Gilberto Silva, Paulinho és un brasiler atípic. I, al Barça, juga el paper que ningú juga i per això és “molt important” per a Valverde, com reconeixia en la prèvia del duel d’avui davant l’Olympiacos. “És un jugador diferent. Pensa molt més en l’arribada i la porteria que els altres migcampistes de l’equip. També aporta coses quan surt des de la banqueta, perquè trenca molt bé les línies rivals”.

El mateix protagonista assumia davant dels mitjans que mira d’explotar aquesta virtut perquè sap que és la carta per seduir un Camp Nou que no l’esperava en massa el dia de la presentació, a diferència de Rivaldo a Atenes. “Quan vaig arribar hi havia un punt de desconfiança, però això no m’ha afectat. No he començat amb el rol d’estrella titular, però els meus companys m’han estat ajudant. Ara estic molt tranquil, amb confiança, sé que tinc el suport de tothom”.

“Sabia que no seria un Douglas, però tampoc m’esperava aquest inici tan bo”, admet Arantes, que descriu Paulinho com “un migcampista d’àrea a àrea” que es fa essencial per la diferència amb la resta. “Al Brasil tampoc hi ha un altre Paulinho”, confessa. I els seus compatriotes li donen la raó. “Aporta al Barça el que no tenia. No té la tècnica per sortir jugant d’altres companys, però en pocs segons et pot cobrir molts metres. La seva força i mobilitat són claus per al Barça, sobretot per alliberar Iniesta i Messi per dins”, diu Zé Elias. I Silva afegeix: “Sap jugar amb pilota i sense, té una gran capacitat per arribar a la rematada des del darrere i amb molta potència. Anar al Barça serà clau per a ell per continuar creixent”.

I estrenar-se a la màxima competició europea amb una bona actuació arrodoniria l’adaptació de Paulinho. “Mai abans havia jugat a la Champions. A la vida apareixen aquestes oportunitats i les has d’aprofitar al màxim. Aquesta competició és diferent de totes les altres”. Per això van anar a parar alguns brasilers a Grècia. Per això Paulinho va triar el Barça. Per això, i per Messi.