Els bons i els dolents segons el Barça

En teoria aquesta setmana havia de ser de celebració. Classificar-se per als quarts de final de la Champions, quatre anys després, en un partit en què l'MVP va ser Pau Cubarsí –un sagal de 17 anys de la casa– i amb Lamine Yamal que, als 16 anys, ja s'ha convertit en una estrella indiscutible, era motiu de celebració. Doncs no, de cap manera. Xavi Hernández va sortir a passar comptes amb la premsa aquella mateixa nit i Eduard Romeu anunciava la dimissió dos dies després.

El tècnic és incapaç d'aparcar les seves obsessions personals i el club és incapaç d'amagar la greu crisi institucional. A Xavi el persegueix l'ombra de Guardiola, i a Laporta, la d'una gestió caòtica. A un sembla que no se'l valora prou i l'altre va fent veure que tot va bé i afirma que la recuperació va vent en popa. Tots dos viuen en realitats paral·leles, en universos llunyans rodejats d'entorns acrítics que reforcen les seves conviccions, mentre exigeixen adhesions sense fissures, ja no a la seva afició, sinó també als mitjans de comunicació. Hi ha els bons, que són ells. I els dolents, que són tots els altres. A més a més, aquests últims es resisteixen a combregar cegament, ja no amb les seves idees, sinó amb les de la seva gent, perquè qualsevol divergència sobre les seves obres, qualsevol argument raonat que analitzi els fets queda reduït a una mena de creuada, un atac íntim.

No ha estat la primera vegada que un col·lega de professió ha demanat disculpes públicament per expressar-se, per donar la seva opinió o publicar una informació. Per fer la seva feina, vaja. I havent afegit, a més –com si s'hagués de justificar–, que és barcelonista. El problema està en la pressió que s'intenta exercir –i que s'exerceix– sobre els periodistes. Però també amb el sentiment de culpa amb què els periodistes reaccionen.

Quedar assenyalat per destapar el cas Negreira o per dir que el Barça porta anys fent el ridícul a Europa despulla Laporta i Xavi, i no al revés. Intentar controlar l'opinió pública i publicada no és una actitud èticament acceptable per a una institució que s'enorgulleix de ser més que un club. És urgent acceptar el debat, la discrepància, i deixar de fer llistes amb amics i enemics entregats a la causa per centrar-se en millorar. Aconseguir objectius esportius, sortir del pou i deixar d'estar acorralat pels creditors i fons d'inversió. Tot això és urgent i, lamentablement, ja fan tard.