El Bayern, un club dividit entre una afició amb valors i un consell directiu disposat a tot

Barcelona"Nosaltres som el Bayern, vosaltres no!" L'assemblea general del Bayern d'ara fa dues setmanes va acabar com el rosari de l'aurora. Per moments, semblava una vaga d'estudiants dels anys 60, amb socis prenent la paraula enfilats a una cadira entre crits i aplaudiments. La major part dels socis del club bavarès van alçar la veu contra la decisió de la junta directiva de tirar endavant amb el patrocini de Qatar Airways per a la samarreta del primer equip.

El Bayern té ara mateix uns 293.000 socis. Ja fa temps que va deixar de ser un dels dos clubs de la capital bavaresa (durant dècades va tenir menys èxit que el seu rival, el Munic 1860, ara a Tercera), per esdevenir un equip estimat a tot Baviera, mig Alemanya i bona part del planeta. Però molts dels aficionats bavaresos del club, com passa al Barça, senten que el club és seu. I en el debat ètic sobre què s'està disposat a fer per continuar guanyant en un futbol globalitzat en què competeixes contra els denominats clubs estat, aquells que reben diners de països del golf Pèrsic, com el PSG i el City, bona part de l'afició del Bayern ho té clar: "Som un club amb valors. No podem acceptar tractes amb estats criminals", diu Michel Ott, un dels portaveus dels socis. De fet, Ott va arribar a portar als jutjats una petició per exigir al Bayern incloure a l’ordre del dia de l’assemblea la votació sobre si es renova o no l’acord amb Qatar. La justícia no li va donar la raó, però va aconseguir votar una moció segons la qual el Bayern s’havia de comprometre a ser un club que defensa valors democràtics i contra tota mena de discriminació. La gran majoria dels socis van votar-hi a favor, però el consell directiu no es va mullar.

El passat 6 de novembre, abans que la nova onada de covid-19 tornés a tancar els estadis alemanys, els aficionats del Bayern ja havien desplegat durant un partit una pancarta gegant on es veien dues de les cares visibles del club, el CEO Herbert Hainer i l'exjugador Oliver Kahn, ara al consell directiu, rentant roba tacada de sang. "Per diners, ho rentem tot", deia la pancarta, en referència al blanqueig dels crims de l'estat de Qatar a canvi dels milions de l'acord comercial, que permet al Bayern cobrar uns 20 milions anuals per una publicitat que ni tan sols és la principal de la samarreta. A canvi, però, el primer equip sol viatjar a Qatar a fer-hi una estada cada gener, quan la lliga alemanya s’atura pel fred. A l'assemblea de l'última setmana de novembre, els socis van lluitar per incloure a l'ordre del dia un punt per poder votar trencar l'acord amb Qatar Airways, vigent fins al 2023. No van aconseguir-ho. L'assemblea va acabar de forma caòtica, amb crits contra els directius, especialment contra Hainer. Alguns socis que havien demanat torn de paraula, al veure que l'assemblea es clausurava abans del que estava previst, van fer els seus discursos enmig del pati de cadires, entre ovacions. "Qatar és culpable de violacions dels drets humans, i hi ha grans dubtes sobre si ha corromput l'esport", explica Michel Ott. Basant-se en els treballs de moltes ONG, els aficionats del Bayern han recordat que milers de treballadors, especialment originaris de països com Bangladesh, el Nepal o l'Índia, han perdut la vida per culpa de les dures condicions de treball a les obres de construcció dels estadis per al Mundial del 2022. "És un país on pots anar a la presó per estimar, perquè no hi està permesa l'homosexualitat", afegeix Ott, que parla també del paper de la dona.

El club dels exjugadors

El Bayern, un dels clubs grans d’Europa, és diferent, com el Barça. En primer lloc, perquè gairebé sempre hi manen exfutbolistes. Fins als anys 60, quan va pujar a Primera per no baixar mai més, el club portava una sola lliga. Però aquella generació dels Beckenbauer, Hoeness, Maier o Müller va canviar-ho tot. Dins i fora del terreny de joc. Els últims 20 anys, el club ha estat presidit per excampions d’Europa com Uli Hoeness, Oliver Kahn, Karl-Heinz Rummenigge o Franz Beckenbauer. A més, els bavaresos han trobat un equilibri prou interessant entre incloure grans empreses al projecte i continuar en mans dels socis. A Alemanya, tots els clubs han de seguir la norma del 50+1, segons la qual com a mínim el 51% de les accions dels equips han de pertànyer als socis, amb alguna excepció com clubs que ja van ser fundats per una empresa, com el Bayer Leverkusen o el Wolfsburg, nascut a la fàbrica Volkswagen. En el cas del Bayern, els socis controlen el 75% del club a través d’una empresa. El 25% restant està en mans de tres multinacionals gegants, cadascuna amb un 8,33%: Audi, Adidas i Allianz. Les tres amb un denominador comú: són empreses nascudes a Baviera. La marca de roba esportiva Adidas va ser la primera en entrar a l’accionariat, el 2002, quan va pagar 77 milions que servien per aixecar el nou estadi, l’Allianz Arena, inicialment compartit amb el Munic 1860, tot i que amb el pas del temps el Bayern va comprar al seu veí la seva part. El 2009, Audi va entrar-hi pagant 90 milions, i el 2014 l’asseguradora Allianz va pagar 110 milions, diners invertits per acabar de tornar els deutes relacionats amb un estadi que ara el club controla al 100%. I que ja ha pagat, després d’inaugurar-lo abans del Mundial del 2006.

De fet, van ser Karl-Heinz Rummenigge i Uli Hoeness els que, el 1998, van apostar fort, en un congrés de la Federació Alemanya de Futbol celebrat a Wiesbaden, per aconseguir que les lleis del futbol alemany canviessin per permetre als clubs esdevenir societats anònimes. La barreja d’exfutbolistes i empresaris també queda clara en un consell supervisor del Bayern de 9 membres, que solen ser extreballadors o directius d’empreses gegants, com Herbert Hainer (va ser CEO d’Adidas), el Dr. Herbert Dies (president de Volkswagen), Werner Zedelius (Allianz), Timotheus Höttges (CEO de Deutsche Telekom) o Michael Diederich, d’UniCredit Bank.

Un equilibri de vegades fràgil entre el capitalisme més salvatge i els valors d’un club amb una massa social històricament progressista, que ha fet seus els valors de l’antifeixisme. De fet, el Bayern va ser un dels pocs clubs que van oposar resistència a Hitler als anys 30, ja que el seu president, Kurt Landauer, i alguns directius eren jueus. Els aficionats més radicals defensen obertament polítiques d’esquerres, i han iniciat campanyes contra el racisme, el masclisme i l’homofòbia. "Un dels primers presidents del Bayern, Angelo Knorr, va ser detingut per ser homosexual. Aquesta és la nostra història, els nostres valors. Volem guanyar? Esclar. Però volem tenir valors", defensa Ott. Karl-Heinz Rummenigge, que el 2018 va tancar l’acord amb Qatar, deia en una entrevista: "Amb rivals com el PSG o el Manchester City, que reben diners d’Abu Dhabi i Qatar, amb el Chelsea en mans russes i el Manchester United en mans de milionaris americans, ens cal canviar. Si no fem concessions, potser el nostre futbol es queda petit".

Durant anys, directius del Barça de diferents mandats han mirat de reüll el model del Bayern, en què es barregen la propietat privada i el paper dels socis, per veure si era la solució per als problemes del club. La massa social del Bayern, malgrat pertànyer a un club que ha guanyat més del 50% de les lligues de les últimes quatre dècades i que ha tiranitzat el campionat i fitxat els jugadors que volia dels rivals, és de les més actives socialment d'Alemanya. Ha organitzat visites guiades al camp de concentració de Dachau, a prop de Munic, per mantenir viva la lluita contra el nazisme; ha fet campanyes contra l'homofòbia, ha recollit diners per a refugiats i ha participat activament en campanyes contra l'augment de l'extrema dreta. Mentrestant, la directiva del club era capaç de deixar diners a un rival com el Borussia Dortmund, ja que entenia que per al seu mercat era millor tenir rivals bons que perdre aquest adversari, quan el Borussia estava a un pas de la fallida econòmica. L'afició del Bayern també ha protagonitzat incidents en partits contra els dos clubs que consideren que trenquen la tradició de propietat popular a Alemanya, el Hoffenheim i el RB Leipzig. El Hoffenheim és propietat de Dietmar Hopp, un empresari del sector informàtic que amb els seus diners ha portat a la Champions el club d'una localitat de tot just 3.000 habitants. L'RB Leipzig està controlat per la multinacional austríaca Red Bull. Mentre l'afició del Bayern critica aquest model d'empresaris que aixequen projectes del no res, sense tradició, el Bayern contracta l'empresa de serveis informàtics de Dietmar Hopp i Franz Beckenbauer va assessorar Red Bull en la seva aterrada al futbol alemany. Les dues cares del mateix club.

El Bayern, model d’èxit envejat per molts, també viu un conflicte intern en què es debat si tot s'hi val, per continuar guanyant. I el paper dels socis continua sent-hi clau. La justícia, de fet, no va permetre votar la moció sobre si calia continuar sent socis de Qatar perquè va calcular que els socis presents a l’assemblea no podien representar una massa social de més de 200.000 persones. Un cas similar al de l’assemblea de compromissaris del Barça. De fet, molts socis del Bayern demanen implementar el vot electrònic per poder deixar clar que ells són els propietaris del Bayern. I no pas el consell directiu.