Quan Bartomeu i Tebas cantaven 'Amics per sempre'

"Nosaltres som de Tebas. Anem amb ell fins al final". La frase la va dir Josep Maria Bartomeu a finals del 2019, a la sortida d'un acte del Círculo Equestre, quan un grup de periodistes li preguntaven pel suport incondicional del Barça al president de la Lliga. Tebas havia rebut una proposta per dirigir la Serie A italiana, però va quedar-se a Espanya gràcies al suport d'alguns clubs i, també, a un augment de sou que el convertia en un executiu amb un contracte de set dígits.

Eren temps feliços per a aquell Barça que encara tenia Messi, guanyava títols a dojo i tenia pressupostos exuberants que superaven els 1.000 milions de facturació. També eren èpoques en què els salaris es disparaven al Camp Nou, cada any es gastaven més diners i, a l'últim dia del curs, es feien operacions de compravenda milionàries que servien per maquillar els comptes i tancar cada any amb beneficis. Encara no havia arribat la pandèmia, però ja existia el control financer de la Lliga, el fair play que ara està tan de moda. Aleshores ningú en parlava i Tebas, avui tan estricte, es veu que estava ocupat amb altres coses.

L'arribada de Laporta va suposar un gir copernicà en les relacions entre el Barça i la Lliga. Des del Camp Nou ja no es deia sí, bwana a Tebas. I, esclar, el cap de la patronal va respondre amb la mateixa moneda. La crisi derivada del coronavirus va ser l'excusa perfecta perquè la Lliga collés el Barça. El club havia passat de ser un aliat a posar en risc el negoci, sobretot en temes clau com la Superlliga.

Quan el Barça s'ha queixat d'imparcialitat en la presa de decisions, la Lliga ha dit que les regles són per a tots els clubs i ha instat els culers a "estrènyer-se el cinturó, com tothom". Però la resposta de Tebas no és gaire sòlida si es té en compte el canvi de criteri en l'aplicació de la normativa del límit salarial. Unes regles que, en un percentatge notable, basen el seu control en qüestions subjectives, d'interpretació.

No cal ser el tinent Colombo per veure que res del que passa és casualitat. I que hi ha un rerefons polític entre la laxitud del 2019 i la inflexibilitat del moment actual, on tot són bastons a les rodes. Si fins i tot Carles Tusquets, llavors president de la comissió econòmica del Barça, era més crític amb els números del club que no pas la patronal!

La paradoxa, però, és que la Lliga i el Barça (o sigui, Tebas i Laporta) estan condemnats a entendre's. És indiscutible que la Lliga té la paella pel mànec pel que fa a les inscripcions. Però, a la vegada, la patronal necessita un Barça fort i competitiu, a Espanya i a Europa, perquè això implica més visibilitat mediàtica i, en el fons, més ingressos. Tebas ho negarà en públic, però als despatxos de la Lliga admeten que l'eliminació de la Champions és un cop dur perquè debilita la marca del Barça i, també, es debilita el valor de la Lliga, un fet especialment transcendent quan s'han de vendre els drets televisius al món.

Aquesta batalla fa dos anys que dura, i cap de les dues parts està disposada a baixar del burro. I així, sense entesa, tots dos hi estan sortint perdent.