La barreja que fa indomable el Barça de Flick

BarcelonaDeia Johan Cruyff que preferia guanyar 5 a 4 que 1 a 0. Hansi Flick és l'entrenador del Barça més cruyffista des de Guardiola. No només pel resultat d'ahir a Lisboa, sinó per tot un reguitzell d'arguments ideològics i tàctics que esgrimíem a principi de temporada.

El Barça de Flick és un equip valent, desinhibit, divertit i espectacular. El futbol va de guanyar però també d'emocionar, i els partits del conjunt blaugrana són poesia en aquest sentit. Tot això no vol dir que estiguem parlant d'un equip naïf. És cert que el Barça té una plantilla molt jove i una concepció del joc encara tendre en alguns aspectes, però més enllà del risc que comporta aquesta manera de jugar, aquí també hi ha un tema de pràctica i saviesa. Amb més setmanes d'entrenament, partits i experiència, els jugadors segurament podran corregir alguns aspectes que encara fan semblar el Barça un equip delicat en determinats moments i escenaris. Altres qüestions, com per exemple concedir metres al contrincant a l'esquena de la defensa, són inherents a la idea i són coses que d'entrada no et fan més vulnerable, sinó atributs tàctics que concedeixen a l'equip una forta personalitat.

Més enllà de l'enfocament col·lectiu, el Barça també s'està sustentant, aquesta temporada, en l'extraordinari nivell individual de diversos jugadors. Dos dels casos més significatius són Pedri i Raphinha. L'un representa la calma. L'altre, la tempesta.

En el futbol, amb independència de la teva proposta, és molt important l'alternança. És bàsica per dificultar al rival la seva intenció de tenir-te controlat. Pot ser alternança de ritmes, de velocitats o de passades: ara curta per ajuntar-te, ara de repetició per atreure, ara a l'altra banda per atacar el costat dèbil o ara llarga per buscar la profunditat. Pedri representa tot això. El migcampista canari s'està convertint en un futbolista global. Entén el joc de manera integral, i el pensa i l'executa amb naturalitat. S'escapa de la pressió rival amb qualitat tècnica i delicada sinuositat, gestiona el temps del partit, fa passades amb intenció i regala avantatges al company. Hi connecta de manera que la següent acció ja gairebé estigui escrita a la mateixa passada. Són passades amb tacte, a la velocitat que toca i amb la força que cal perquè el company que la rebi pugui esbrinar fàcilment la maniobra que segueix. La temporada de Pedri és formidable. El seu creixement com a futbolista, indiscutible.

El viatge de cànnabis sativa de Szczesny: els apunts en calent del Benfica-Barça

Si Pedri representa la calma, la pausa, la delicadesa i el control del temps, Raphinha és la tempesta. L'extrem brasiler és una descàrrega elèctrica constant que et sacseja i et provoca un estat de vigília permanent. Ha de ser pesadíssim, per al rival, enfrontar-se a un jugador com Raphinha. No et dona treva, no et permet un segon de descans, es desmarca de manera frenètica per estressar-te… El brasiler és el cul d'en Jaumet. La seva dinàmica, energia i vigor són fonamentals per a l'alternança de ritmes i velocitats que tot bon equip ha d'oferir. Més enllà d'això, la determinació, l'impacte i les xifres de Raphinha aquesta temporada són d'estrella mundial. Amb ell i Pedri en estat de gràcia el Barça és molt més difícil d'amansir.

El dia que el Girona va fer creure que el Papa el rebria al Vaticà