El Barça de Xavi va pel bon camí (1-1)

BarcelonaSota la pluja de Sevilla, el Barça va demostrar tenir ben clar quin és el seu port final i que sap com arribar-hi. Plantant cara a un rival que volia demostrar-se a si mateix que pot guanyar la Lliga, l’equip de Xavi va endur-se un punt de gran valor (1-1). Més per la forma de jugar que pel resultat en si. En lloc de pensar en evitar la derrota, en estirar-se els cabells plorant per les baixes, el Barça va plantar cara a un gran rival malgrat sortir amb un munt de jugadors que no fa gaire miraven els partits de la Primera Divisió per televisió. 

L’empat de Sevilla va ser una invitació a somiar. A analitzar el bon primer temps, familiaritzant-se amb aquestes cares joves que simbolitzen un futur prometedor. La idea hi és. I el Sevilla va descobrir-ho en una primera part en què no va tenir el control del partit. Si els primers partits de Xavi a la banqueta el tècnic els va tirar endavant amb una mica de sort, el partit del Ramón Sánchez Pizjuán va servir per mostrar al món que l’equip juga amb un idea cada cop més definida, un concepte de joc ofensiu, un sistema treballat. Un projecte en construcció al qual només li falta acabar de tenir tots els intèrprets sobre l’escenari. Especialment algú que marqui gols. Al terrassenc, però, no li tremola el pols quan comunica les alineacions. Els galons es guanyen en cada entrenament, la titularitat és per a qui més la mereix. Així, va repetir gairebé el mateix equip que havia derrotat l’Elx, amb el retorn de Piqué per ajudar a treure neta la pilota. I en atac, repetint per segon partit consecutiu, Ferran Jutglà, aquest davanter amb ulls de fura que no té cap mena de por de xutar a porta cada cop que la pilota li cau als peus. Gavi i Abde tampoc van espantar-se. Ans al contrari. I mira que el repte era gran, contra aquest Sevilla.

Era un dels partits més importants de la temporada i el Barça el sortia a jugar amb un munt de nois que ara fa uns mesos ho donaven tot davant de graderies mig buides de camps de Segona B. La posada en escena va fer patxoca. Sota un diluvi, el Barça va relegar el Sevilla a un paper secundari, imposant les normes del partit. Com al pati de l’escola, quan les normes del partit les posava el nen que portava la pilota, el Barça va fer-se amb la possessió i va fer suar de valent un Sevilla que s’hi jugava molt. Guanyar significava tancar l’any a només tres punts del Reial Madrid, el líder. I els blancs encara han de jugar al Sánchez Pizjuán.

El Barça, però, no podia estar-se per romanços, pensant en què s’hi jugava el rival. Cada punt perdut ara mateix complica més les matemàtiques, si es vol escoltar l’himne de la Champions la temporada vinent. Cada partit arriba carregat de massa pressió per a un club on sembla que estigui prohibit fallar. Però en comptes d’angoixar-se, el Barça va entendre el partit millor que l’equip de Lopetegui. Només va faltar acabar de tenir l’espurna per trencar l'última línia defensiva andalusa. El joc del Barça era bell, però no mossegava. I en gairebé la primera ocasió dels sevillans, en un córner, una preciosa jugada de pissarra de Lopetegui va sorprendre la defensa blaugrana quan més bé jugava l’equip de Xavi. Quan tothom esperava la rematada de cap d’un jugador alt com un Sant Pau, la centrada de Rakitic va trobar el més baixet del Sevilla, el Papu Gómez, que va deixar amb un pam de nas Ter Stegen. 

Recuperant la pilota ben ràpidament gràcies al sacrifici defensiu d’un mig del camp liderat per Busquets i un Gavi endollat com sempre, el Barça va jugar un senyor primer temps en què, per moments, es podia oblidar tota la foscor dels últims mesos. Era un equip amb cara i ulls, fàcil de reconèixer, amb una identitat. La realitat, però, no pot maquillar-se. I de tant en tant Dembélé en feia una de les seves, perdia la pilota, i recordava a tothom que encara queda molta feina per fer. Tampoc Frenkie De Jong acaba de trobar el seu lloc, convertint-se en tot un repte per a Xavi, qui treballa per sumar-lo a la causa. Amb molt control i poca espurna, el gol només va arribar amb la mateixa arma que el dels locals: una jugada de córner. Si el Sevilla havia colpejat per baix, el Barça va colpejar per dalt amb un vol sense motor impressionant d’Araujo, salvador al marcar l’empat just abans del descans.

La vermella a Koundé, clau

L'últim partit de l’any era un matx de desgast entre dos projectes que necessitaven el triomf per creure en ells mateixos malgrat les baixes. Si Xavi enyora Pedri i Ansu, Lopetegui no tenia Jesús Navas, Lamela i Acuña. La segona part, però, semblava anar decantant-se cap a la banda dels amfitrions, més agressius i valents després del descans, fins que en una jugada sense importància Alba va fer una falta a Koundé. I el defensa francès va perdre el control i va fer petar la pilota que tenia entre les mans contra la cara d’Alba. Vermella de manual i una mica d’aire per respirar per a un Barça massa curt d’efectius per afrontar un calendari tan exigent.

La vermella a Koundé va donar ales a un Barça que, de nou, va perdre un jugador per lesió, en aquest cas Eric Garcia. Cada partit, bastons a les rodes en forma de problemes físics per a un equip sense punteria. Només Dembélé, capaç del millor i del pitjor, va quedar-se a un pam de batre Bounou amb un xut que va acabar al pal. El Sevilla, però, va saber lligar curt els atacs d’un Barça que s’hi va esforçar, però que només tenia com a recurs donar minuts a Luuk de Jong. El partit, que semblava destinat a ser un viatge a l’escorxador no fa tant de temps, va acabar convertit en una declaració d’intencions d’un equip encaparrat en demostrar que hi ha futur. I que els primers fruits es podran recollir d'aquí poques setmanes. El Barça camina pel bon camí.