El Barça de Xavi és un despropòsit

BarcelonaSer del Barça s’ha convertit en una qüestió de fe. Fe en creure que pots plantar cara al Reial Madrid, que no seràs una joguina trencada a les mans del rival que més mal et fa que et derroti, que t’humiliï, que et miri als ulls i, amb un somriure burleta, et demostri i et recordi com ets d’inferior. Fe en creure que les coses poden canviar. Fe en Xavi Hernández i les seves paraules, que cita el futbol i el model de Johan Cruyff. A l’hora de la veritat, però, el seu Barça no sap què fer amb la pilota. No sap com intimidar. Tampoc s’enrecorda de com defensar. El clàssic de la Supercopa d’Espanya, que l’any passat va ser balsàmic, ara és cruel (4-1). El Barça de Xavi no té ni ànima ni futbol. El Barça de Xavi és un despropòsit.

Cada atac del Madrid va ser una punyalada directa a l’autoestima d’un Barça ferit, d’un Barça que volia ser valent, amb una defensa avançada, que pujava la línia fins al mig del camp i intentava pressionar, però tot plegat era un desgavell. El Reial Madrid semblava riure’s del plantejament dels blaugranes, divertir-se davant d’una estructura defensiva tan feble, tant de fireta, que els blancs castigaven cada pèrdua amb contraatacs ferotges, una de les seves armes preferides. Buscar l’esquena dels defensors es va convertir en el passatemps preferit dels de Carlo Ancelotti.

D’una errada en la sortida de pilota blaugrana va arribar la primera genialitat de Bellingham, el nou heroi del madridisme des de la marxa de Benzema. La passada filtrada del migcampista anglès va ser un caramel per a Vinícius, un regal que no va desaprofitar. Set minuts i el Madrid ja guanyava.

Molts seguidors del Barça devien posar-se les mans al cap, pensant que l’equip anava pel pedregar, quan tres minuts després l’extrem brasiler tornava a ballar. Aquest cop no va ser Bellingham qui va desactivar la defensa del Barça, sinó Rüdiger, amb un desplaçament en llarg des de casa seva davant la inoperant pressió blaugrana. Rodrygo, amb una desmarcada sublim, d’aquestes que els davanters del Barça semblen haver oblidat com es fan, va assistir Vinícius al segon pal. Segona punyalada. Només havien passat deu minuts.

El Barça era un animal ferit, petit, davant la rauxa blanca, que tenia el partit on volia. Tocava remar com fos, recuperar una mica l’orgull, i Ferran Torres va enviar una rematada al travesser i Lunin va negar el gol a Lewandowski en el rebot. Sense Raphinha, el valencià va tornar a la dreta, mentre que Roberto va jugar per l’esquerra, com a fals extrem.

El ritme del partit era alt, i era el Madrid qui escrivia el relat de la final a plaer. El Barça intentava convèncer-se a si mateix que hi havia molt de temps al davant, que encara podia tenir alguna cosa a dir. Ho tornaria a provar Ferran, però el seu control va ser defectuós i la seva rematada creuada, fàcil per a Lunin. És la diferència entre atacar amb Vinícius i Rodrygo i atacar amb Ferran Torres.

L’únic moment d’alegria del Barça va arribar amb Lewandowski recollint un rebot i connectant una rematada de pel·lícula des de la frontal. Va ser un xut talentós, que va fer recordar aquell Lewandowski del Bayern Munic i no la versió de baix nivell a la qual ens ha acostumat a Barcelona. Va ser només un miratge. Perquè el Reial Madrid no tardaria en tornar a clavar una punyalada al cor dels blaugranes.

Rodrygo culmina el funeral

Aquest cop no va ser a la contra, sinó amb una centrada mil·limètrica de Tchouaméni i el favor arbitral de Martínez Munuera. El migcampista francès va trobar la desmarcada de Vinícius al segon pal i un contacte, tan existent com extremadament lleuger d’Araujo, va acabar amb el brasiler deixant-se caure. El col·legiat va picar i, com que és una jugada fiada a la interpretació de l’àrbitre, el VAR no hi va intervenir. Targeta groga per a Araujo. Targeta vermella per a Luis de la Fuente, l’entrenador de porters del Barça, per protestar. Targeta groga a Sergi Roberto pel mateix motiu. I gol i hat-trick de Vinícius. El Barça cremava en un infern blanc. La fe d'un Pedri atropellat pel ritme del partit va desembocar amb un xut que va fregar al pal a les portes del descans.

Res canviaria a la segona meitat, amb el Barça insistint amb una defensa avançada que no va funcionar mai. No hi va haver reacció blaugrana, ni res que s’hi assemblés. Els blancs atacaven quan volien i tenien el partit sota control en tot moment. Rodrygo faria més gran la ferida, alimentaria amb el quart gol les pors d’encaixar una maneta i demostraria, un cop més, com és de fràgil aquest Barça. Poc abans del gol, Xavi havia mogut la banqueta: João Félix, Lamine Yamal i Fermín López van entrar al funeral.

Cap canvi: el malson continuaria amb l’expulsió d’Araujo, que va veure la segona groga. Si amb igualtat de forces els d’Ancelotti ja s’estaven divertint contra un Barça que semblava un equip de pati de col·legi, amb un jugador més van seguir atacant. Iñaki Peña i la defensa treien aigua del vaixell com podien i Lunin va negar el gol a Félix, en l’única acció clara de perill del Barça en tota la segona meitat. El millor que podia passar era no encaixar cap més gol. Creure en el Barça de Xavi és una qüestió de fe.