El projecte de Koeman arriba al seu punt final a Vallecas (1-0)

BarcelonaRonald Koeman va quedar-se sense crèdit a Vallecas. Una nova derrota oferint una imatge ben pobre va acabar amb la paciència de Laporta, que va decidir fer-lo fora de matinada, com sol passar en un club on no es dorm. La paciència té un límit, esclar. Vallecas va veure un equip en números vermells que comença a entregar-se al trist destí que el seu sostre sigui ser el quart classificat de la Lliga. El Rayo Vallecano va demostrar al Barça de Koeman com es lidera un projecte des de la banqueta. Amb una idea clara de joc, l’equip madrileny va menjar-se la moral d’un Barça desdibuixat que continua caient muntanya avall. I el final encara no es pot veure, motiu pel qual va caure el tècnic. El Barça és una ànima en pena, un equip trist que sempre acaba els partits recorrent als recursos dels equips petits. Centrades a Luuk de Jong i Piqué. I no rendir-se. Poca cosa més.

L’enèsima temporada de transició es transforma de mica en mica en una tortura, en què ni tan sols joves com Nico aconsegueixen invertir la tendència negativa d’un projecte que continuarà sense Koeman. El neerlandès va decidir posar-se en mans de Coutinho en un partit més important del que semblava, però no va funcionar. Com era previsible. El brasiler, com aquells fills de famílies riques que sempre tenien una nova oportunitat per intentar superar els exàmens que s’encaparraven en suspendre, continua tenint totes les ocasions del món per fer-se perdonar. La primera víctima dels seus pecats és ell mateix, convertit en un brasiler trist, quan tothom espera una rialla descarada. Un jugador que arrossega la creu dels milions que va costar, com si fos una càrrega de monedes d’or que el fa jugar més lent, sense poder burlar cap defensa. Koeman, intentant oferir-li la redempció i demanant-li que de pas l’ajudi a ell, va enfonsar-se amb ell.

Perdre sempre fa mal. Fer-ho en segons quins escenaris, encara més. Cada cop que el Barça juga a Vallecas, dos mons topen. L’estadi més vell de la Lliga, en una barriada obrera, amb un munt de jugadors amb sous baixos que han passat molts anys a Segona. Davant, el Barça, amb la seva fama, la seva glòria, les seves estrelles. Però de tant en tant el futbol és un esport tan democràtic que els pobres poden penjar-se de la barba dels rics amb un to burleta i derrotar-los. I el Rayo Vallecano d’Andoni Iraola és un producte d’autor, un equip que sap què vol ser de gran. Amb una idea ben clara de joc: la del tècnic basc. El Barça de Koeman, en canvi, costava saber què és, més enllà d’un vaixell a la deriva marejat pels jugadors –encaparrats en fallar gols clars–, per un tècnic sense full de ruta i també per una directiva que no s’acabava de decidir fins aquesta nit amb el futur del tècnic neerlandès. Tal com va passar contra el Reial Madrid, el Barça va generar algunes ocasions de gol, però la punteria no hi és. I molts cops la punteria va relacionada amb la confiança. El problema no és només tàctic. També és mental.

I un punt de mala sort, esclar, ja que entre el calendari i les lesions alguns dels jugadors que haurien de guiar el projecte acaben lesionats, com Pedri i Ansu Fati. El davanter va caure de la convocatòria el mateix dia que tocava viatjar cap a Madrid, on esperava un Rayo disposat a gaudir del seu moment de protagonisme i superar el Barça tant en una idea de joc com a la classificació. Mirar la classificació fa tant de mal com veure el joc del Barça, per moments. Un equip que s’enfonsa i encara no veu el final del pou. Si el Barça fa mal és perquè saps que tot plegat encara pot anar pitjor. I perquè quan Falcao va aprofitar una greu errada de Busquets per trencar la cintura de Piqué, no va ser cap sorpresa. No fa tant, alguns gols en contra agafaven desprevinguts els aficionats. Ara és qüestió de temps esperar l’errada defensiva de l’equip.

Memphis, ni de penal

Koeman va donar descans a Gavi i es va encomanar a un altre jovenet, Nico. El gallec va ser de les poques notícies bones d’un equip en què, per sort, enmig de la foscor sempre hi ha un motiu per creure. Nico va oferir al Kun i a Dest dues ocasions per marcar, però si fossin pistolers del far west els davanters del Barça acabarien sortint amb les botes per davant. El primer xut entre els tres pals del Barça, de fet, va ser el penal forçat per Memphis al minut 74, en la primera errada defensiva clara del Rayo. Però el neerlandès, que ha perdut la confiança que tenia quan va debutar contra la Reial Societat, va veure com Dimitrievski, l’exporter del Nàstic, li negava l’empat. A Vallecas, contra un rival modest, el Barça no va aconseguir crear gaire perill. Koeman, desafiant, va afirmar que no estava preocupat pel joc de l’equip. Un darrer acte de servei, ja que Laporta sí que estava preocupat. Tant, que va fer un gir de guió i el va fer fora.