Quan el Barça tornava de Kíev amb la maleta plena de caviar

TorellóEl Barça torna aquest dimarts a Kíev, alimentant una rivalitat que es va començar a escriure a principis dels 90, coincidint amb l'obertura del bloc soviètic i, també, d'Ucraïna, que aquest 2021 celebra el trentè aniversari de la independència. El Barça, de camí a tres finals, i el Dinamo es van creuar tres cops en quatre cursos: a la Recopa del 90-91, a la lligueta prèvia a la final de la Copa d'Europa del 91-92 –la de Wembley– i a la Champions del 93-94, la d'Atenes. El primer cop, el Dinamo jugava sota la bandera de l’URSS; el segon, representant la Comunitat d'Estats Independents (CEI), i el tercer, ja sota bandera ucraïnesa, prova inequívoca del moment de canvi que experimentava el país.

De fet, el 1992, el president del Dinamo explicava que "és difícil preveure un pressupost perquè cada dia canvien els preus", recollia Mundo Deportivo. A la portada de la visita d'aquell any, Ronald Koeman, Richard Witschge i Michael Laudrup somreien vestint xandalls Meyba i el típic barret rus de pell. "La gent venia a oferir-nos gorres, medalles militars, llaunes de caviar, de tot, a canvi de coses d'esport, com samarretes, xandalls, guants o botes", recorda a l'ARA Andoni Zubizarreta. "Jo no ho vaig fer", matisa.

"Portàvem de tot a la maleta: pintallavis i coses de cosmètica de dones, roba interior d'homes, pijames, impermeables, i ho intercanviàvem per caviar, regals, antigalles com rellotges o màquines d'escriure, de tot. Recordo haver-ho fet amb Buriak o Oleg Blokhín [Pilota d'Or l'any 1975]. O al mateix hotel, els treballadors t'ensenyaven les coses de sotamà i et feien anar cap a un racó. «T'agrada això? Què em dones a canvi?» Allà la vida era molt dura, i ells veien en nosaltres una oportunitat de millorar el seu present", rememora Julio Alberto Moreno sobre la primera visita.

De Kíev, Zubizarreta, a més de la neu, recorda breus converses amb fills o nets d'antics refugiats arribats a l’URSS després de la Guerra Civil i, sobretot, el fum i l'olor de gasolina dels cotxes i els camions i els colors dels carrers "mig apagats, esmorteïts, a mitja llum". "Era anar a un món totalment diferent en tot, a un altre planeta. Em va impactar l’homogeneïtat: totes les cases iguals, les cortines iguals, les làmpades iguals. I la vigilància. I el control. No ens deixaven sortir de l'hotel. Vam voler fer una foto en un mercat i un policia ens va confiscar la càmera i ens va enviar cap a l'hotel", evoca Julio Alberto, culer fins al 1991.

Aquell mateix any, després d'omplir formularis impresos a principis dels 70 i de fer hores de cua a l'aeroport, quan els periodistes catalans van demanar parlar amb jugadors del Dinamo, el cap de premsa, il·lustrant l'hermetisme imperant, va respondre: "Són a trenta quilòmetres d'aquí, com si fossin en una presó". Julio Alberto encara té gravades, també, les cares tristes de la gent de Kíev: "Tenien una mirada trista, humil. Plena d'esperança però trista, com dient-te: «Quina sort que tens. Tu vens aquí. Jo soc d'aquí. I per què jo no puc viure com tu?»"

El 1993 Cruyff argumentava la decisió de volar amb el temps just a Kíev: "Per què viatjar abans si en aquesta ciutat no hi ha res? La tristesa influeix negativament". El Barça va aterrar a Ucraïna amb un cuiner i 300 quilos de menjar "per suplir la carència d'aliments" que hi havia al país i a Kíev, "una ciutat de cel gris, marcada per una greu crisi econòmica", retratava Mundo Deportivo en un text en què recordava que l'any 1991, amb Cruyff a Barcelona, convalescent d'una operació al cor, "alguns jugadors van voler comprar 300 llaunes de caviar, però quan van demanar obrir-les la majoria estaven plenes de pedres".

"I això on ho pesqueu?"

"Un dia, obrint una llauna d'espàrrecs, una dona em va preguntar per mitjà d'un intèrpret: «Això on ho pesqueu?»", explicava al mateix diari Jaume Gorro, el cuiner que va acompanyar el Barça en el partit del 1992, juntament amb 200 quilos de menjar: amb 48 litres de llet, vi, aigua, oli, sal, vuit dotzenes d'ous, cinc caixes de iogurts i pa de pagès, "perquè aguanta millor", i moltíssims altres aliments.

Julio Alberto afirma també que, al descans, solien encendre boles de cotó amb alcohol per fondre el gel de les botes i recuperar la sensibilitat als peus. "Al descans no sentíem els peus. Les botes semblaven de ferro, tan rígides pel fred", apunta l'exdefensa, abans de desvelar que uns anys abans, quan Leonid Bréjnev presidia l'URSS, havia tingut converses amb Leonid Buriak i altres futbolistes del Dinamo per ajudar-los a fugir a Espanya. "El futbol és un passaport universal. És un salconduit únic", conclou l'exlateral.