El Barça, un tauró afamat que es cruspeix el Betis a queixalades (5-0)

BarcelonaEls que van fer l’esforç de pujar a Montjuïc en van baixar eufòrics. Com si haguessin assistit a una revetlla de Sant Joan improvisada a l’estadi per celebrar el talent de dos Joans. Joãos, en aquest cas. El Barça tornava a l’Olímpic gairebé un mes després de derrotar el Cadis amb els Joãos, Cancelo i Félix, entrant per la porta olímpica de l’estadi, com feien els guanyadors de les maratons. Quin partit, el seu. El va obrir un i el va tancar l'altre, en una golejada coral d'un equip afamat. Un Barça on Ferran Torres va demanar a crits, o a queixalades, ser protagonista. Que tremoli l'enemic, doncs. L'equip de Xavi va fer un dels millors partits des de l'arribada del tècnic vallesà i va jugar amb un Betis superat (5-0). El Barça ja ni recordava que també es pot guanyar sense patir. Quina dolça sensació, aquesta.

Al Barça li feia falta un partit com aquest. Li feia falta a João Félix, després de tants anys trist a Madrid, incapaç d’entendre’s amb Simeone. I li feia falta a Lewandowski seguir marcant gols i fer un pas endavant. Li feia falta a Ferran Torres ser titular i marcar. Li feia falta al Barça recordar que no cal tenir Messi per marcar gols de falta directa. Li feia falta a Raphinha marcar, tot i ser suplent, per aixecar el cap. Li feia falta a João Cancelo estrenar-se així a casa, amb caràcter, jugant gairebé d’interior, buscant passadissos pel mig i marcant un gol preciós al final. La festa va ser blaugrana. La festa dels dos Joãos, que amb la seva revetlla de Sant Joan particular van aconseguir fer oblidar que Xavi Hernández, com si fos Cruyff, havia decidit deixar a la banqueta Lamine Yamal perquè descansés. I perquè no es cregui que tot seran flors i violes.

Era el primer partit després d’aquell frenètic final de mercat de fitxatges. I de moment l’equip li va donar la raó a la direcció esportiva. Cert, va ser un sol tast d’un calendari que fa pujada, però Cancelo va fer la sensació de portar tota la vida jugant de blaugrana. No va ser només el gol. Va ser la lectura de joc, el caràcter i alguns detalls tècnics, com sotanes i canvis de joc. João Félix, en canvi, va començar una mica tímid, però quan va tocar la pilota va marcar diferències. Es va anar endollant, ben acompanyat. Va marcar el primer en un xut gairebé sense angle després d’una recuperació d’Oriol Romeu. I després també va marcar diferències sense tocar la pilota, quan en una passada vertical de Christensen al cor de l’àrea bètica va ser prou llest per deixar-la passar cap a Lewandowski, que va batre Rui Silva. Tercer gol del polonès, que va fer un pas endavant acompanyat per Ferran a la dreta i Félix per l’esquerra. El gol va reforçar les conviccions del jove portuguès, que va acabar tenint tant pes en el joc com un Ferran Torres que per fi va ser titular. Al valencià li va tocar obrir el camp per la dreta, ja que per darrere li venia volant Cancelo, que s’acostava als migcampistes generant superioritats que van treure de polleguera un Betis desdibuixat.

Va ser un partit gairebé rodó, tot i algunes errades defensives que el Betis no va saber transformar, com en una gran aturada de Ter Stegen a Willian José just abans del descans. No hi ha partit en què el porter alemany no es converteixi en el sant patró del barcelonisme, protegint la porta de casa amb les mans. Amb un munt de vells coneguts blaugranes a l’equip –com Bellerín, Bartra, Chadi Riad i el jove català Sergi Altimira, fill d’Aureli Altimira, que havia estat al cos tècnic de Guardiola i Vilanova–, el Betis va trencar-se cada cop que el Barça donava velocitat al joc. Oriol Romeu aportava l’equilibri, Christensen va ser més agressiu que mai guanyant metres i per un dia la gent va oblidar-se que es jugava sense el lesionat Pedri. Beneït problema tindrà Xavi quan es recuperi. Com tampoc serà fàcil decidir qui juga cada dia en atac. Si Lamine ja ho feia bé, Ferran i Félix van elevar el nivell.

I per fi, un gol de falta

Es va notar que Xavi havia aprofitat l’aturada de seleccions per pensar en com calia jugar amb els dos portuguesos. De Jong i Romeu van estar sempre molt junts, mentre que Gavi corria amb més llibertat. Un 4-3-3 que no ho era, ja que en el fons manava el moviment. D’això es tracta, d’estar sempre en moviment. A la segona part el Betis, que va tenir la mala sort de perdre el porter Rui Silva per lesió, es va anar fent petit. I Ferran Torres el va castigar marcant el 3-0 amb el primer gol de falta directe al Barça des de... Leo Messi.  

Però la festa no es va acabar. El Barça té fam, bona senyal. Xavi va donar entrada a Raphinha, Gündogan i el nano, Lamine Yamal. I el brasiler va marcar el quart en la primera pilota que va tocar. L'últim seria cosa de Cancelo, en una jugada individual. Sort en va tenir el Betis de no rebre més gols d’un equip que va divertir-se jugant. Després d’un inici de Lliga a mig gas, al Barça li van sortir ales. El Barça del tauró valencià i dels Joãos, dels joves que demanen pas i, de mica en mica, de l’ordre defensiu. Hi ha motius per somiar. Amb prudència, esclar.