El Barça tampoc troba la felicitat al purgatori de l'Europa League i es complica la vida contra el Nàpols (1-1)

BarcelonaEl purgatori de l’Europa League no ha rebut amb els braços oberts el Barça. L’equip de Xavi, sense punteria i un xic revolucionat, va topar de morros amb un Nàpols amb molt d’ofici i es va complicar la vida ja en el partit d’anada (1-1). Tocarà remar contra corrent al Diego Armando Maradona, si es vol purificar l’ànima, si es volen expiar els pecats després de tants anys d’anar perdent el crèdit a la Champions. A Xavi li toca recuperar la dignitat blaugrana, començar de nou. Però sense xarxa de seguretat tot costa massa i el seu equip encara es troba en aquella fase de les insinuacions, dels detalls. Encara és un projecte, just quan el calendari fa pujada.

El Barça no s’hi sent còmode, a l’Europa League. Tot semblava estrany: l’horari i aquest himne que sembla propi d’una desfilada de moda. En el fons ningú hi volia ser. Després de tants anys a la Champions, aquest torneig semblava com anar a un curs d’estiu per recuperar les assignatures pendents, quan els teus amics són de vacances. Però l’equip de Xavi va estar de pega al sorteig. Si al Camp Nou hi havia alguna cosa de Champions, era el rival. Un Nàpols que lluita per guanyar la lliga italiana amb les idees molt clares. L’equip de Spalletti és d’aquells que sap patir quan toca, però et punxa quan et despistes. Tenen les armes per fer-ho, amb Fabian cuidant la pilota al mig del camp, Zielinski a una banda i Insigne, qui sembla jugar a futbol com si estigués fent tocs amb una taronja pels carrers del Quartieri Spagnoli de Nàpols. Un bon equip, que va acabar patint de valent contra un Barça amb molt cor però poc encert.

Xavi va remoure una mica l’equip, després del mal de panxa del derbi. Va situar un Aubameyang força gris pel mig, obrint el camp amb Ferran Torres i Adama Traoré. Amb Busquets i Gavi descansant a la banqueta, al mig del camp els tocava manar a Frenkie de Jong, Nico i Pedri. No va acabar de rutllar, tot i que Nico sempre deixa regalets a la vista dels aficionats. La pilota era sempre blaugrana, però les cames dels futbolistes blaugranes semblaven rígides, sense màgia. No, l’equip no se sentia còmode, buscant un cop i un altre Adama, defensat sempre per dos italians que semblaven guardaespatlles. I quan els napolitans van cometre alguna errada, Ferran Torres va controlar malament la pilota, xutant als núvols. Un mal control, la pilota que roda una mica més del que toca... i es passa del cel a l’infern, ja que del possible gol local es va passar al gol partenopeu, quan Zielinski va aprofitar la banda de Jordi Alba per batre Ter Stegen. Va poder xutar dos cops, el polonès. En la primera ocasió Ter Stegen va guanyar el duel; en la segona, no. El Nàpols ja tenia el seu gol, i el Barça, més pressió sobre les espatlles. No ajudava l’arbitratge de Kovacs, molt permissiu. L’equip de Xavi, de sobte, veia enemics a tot arreu. En els rivals, en l’arbitratge, en el cronòmetre i també a casa, tendint a cert desordre cada cop que Frenkie de Jong anava amunt i avall, una mica perdut. No, el Barça no tenia el dia.

Durant la primera part, els peus dels jugadors semblaven estar en vaga, com si es neguessin a jugar res que no sigui la Champions. Llàstima que a la Champions ja s’encadenen uns quants anys de decepcions. I ara que tocava baixar al pis de sota, l’equip tampoc se’n sortia amb un d’aquells guions que s’han vist tants cops: possessions llargues i els guants de Meret, porter italià, ben nets. Ben cert és que el Nàpols, més enllà d’alguna cursa d’Osimhen en què treia de polleguera Eric Garcia, tampoc portava perill. Però els homes de Spalletti ja havien fet la feina, i el Barça no.

Luuk de Jong, més estimat que Dembélé

Ferit, el Barça va endollar-se a la segona part. Unes gotes de Pedri, els primers detalls d’Aubameyang i el Nàpols va entendre que li tocaria patir. El que segurament no s'esperaven és que seria per unes mans que gairebé ningú va veure, en directe. Una centrada d’Adama va tocar la punta dels dits de Juan Jesús. La pilota ni es va desviar de la seva trajectòria, però, reglament en mà, era penal. I Ferran Torres es va treure l’espineta de l’ocasió fallada a la primera part convertint Meret en una estàtua de marbre. Llavors Xavi va entendre que era el moment de pressionar més. De collar els napolitans, fent entrar Busquets, Gavi i un Dembélé que va endur-se una bona xiulada, el dia que tornava a jugar al Camp Nou per primer cop després del serial sobre la seva possible sortida del club. L’afició es va dividir entre qui aplaudia per ajudar l’equip i qui es cobrava factures amb l’extrem. I el Nàpols anava guanyant temps, conscient que l’empat també li anava prou bé, mentre el Camp Nou es dividia cada cop que Dembélé tocava la pilota. Més d’un italià no devia entendre què feia mig estadi xiulant un jugador del Barça, tot i que Dembélé va silenciar els crítics amb dues jugades al final que gairebé acaben en gol. Coses del Barça.

Però no, el camí feia pujada. En uns darrers 10 minuts magnífics, el Barça va seguir picant de cap contra una defensa ben ordenada on l'anarquia de Dembélé sabia trobar forats. Però Luuk de Jong, ovacionat com si fos un sant patró a qui encomanar-se per demanar un miracle, no va poder repetir la seva fita del derbi tot i intentar-ho amb una xilena espectacular quan portava cinc minuts a la gespa.  Tampoc va tenir encert Ferran, xutant al cel tot sol davant Meret. Segueix sense punteria, el valencià. I el Barça, en general. L’equip va acabar fos, després d’un esforç sense premi. Mereixia guanyar, però tocarà picar pedra a Nàpols. Un escenari de Champions, per la processó de l’Europa League