Barça: socis, SAD i multinacionals

BarcelonaEn ple debat sobre la modernitat, el Barça segueix ancorat al segle XX. El model de governança del club té més a veure amb la manera com es gestionaven les entitats fa trenta anys que no pas l’any 2021. En l’assemblea es va tornar a demostrar que el club té un greu problema de representativitat. Si el Barça es vol seguir aferrant al més que un club ha de fer un pas endavant per promoure el canvi (també normatiu). Que 700 compromissaris que tenen pressa per anar a veure el Barça-València haguessin de decidir algunes de les qüestions més importants de la història de l’entitat és un anacronisme, com ho és el model de junta directiva actual, que respon més a una necessitat de cobrir l’aval que no pas a una visió moderna de la gestió.

El debat sobre la representativitat va lligat al model de propietat. En el primer fa dècades que es busquen fórmules per incentivar un canvi, però sembla com si el soci no es cregués el propi més que un club que després vanta orgullós, o no hi ha interès real de les successives directives per promoure un canvi real. Votar un cop a l’any en l’assemblea i cada cinc o sis anys en les eleccions no caça gaire bé amb allò que el Barça és dels socis. Com deia el periodista Marc Menchén, quan el soci s’identifica amb els drets i no amb els deures es converteix simplement en un client. De fet, en molts aspectes són més transparents els clubs que cotitzen en borsa que no pas el Barça, on moltes coses s’amaguen al suposat propietari per no donar pistes als rivals.

Sobre el model de propietat, la junta de Laporta ha repetit per activa i passiva que no es camina cap a la conversió en SAD. També neguen que el fort lligam amb Goldman Sachs –que si dissabte s’aprova el projecte de l’Espai Barça prestarà més de 2.000 milions– impliqui que el club sigui una SAD encoberta. Fa mesos que aquest rum-rum plana sobre l’entorn culer. Per tant, algú ha llançat el globus sonda. I no ha de ser Laporta.

A mig camí entre el model actual i la reconversió en SAD hi ha una tercera via: el model alemany. Mantenir el 51% de la propietat per als socis i el 49% per a grans empreses que comparteixin uns certs valors o, almenys, una mateixa manera de mirar el món. Al Bayern, amb qui sempre es fan les comparacions, són Allianz, Adidas i Audi, tres empreses internacionals d’arrels locals, totes bavareses. En un club com el Barça, on la identitat juga un paper cabdal, aquestes empreses que comparteixen mirada amb el club hi són a Catalunya? Sigui el model que sigui, cal afrontar aquest debat: és la millor manera de blindar el Barça de gestions irresponsables.