El Barça s’oblida dels fantasmes d’Anoeta (2-4)

BarcelonaDinou partits, setze victòries, tres empats i nou punts de marge respecte del segon. El Barça va tancar a Anoeta una primera volta de Lliga impecable, aprovant amb una nota molt alta l’últim examen, el de la Reial Societat, on a més a més va haver de superar dos gols en contra. Quan més advers semblava l’escenari i quan més perillava la ratxa d’imbatibilitat, van aparèixer els gols i el joc col·lectiu per acabar capgirant el marcador i reforçant el liderat d’un equip que està en una forma física deliciosa i que té una fortalesa mental que creix partit rere partit.

El Barça va acabar el partit amb una sensació de superioritat que pot pesar molt més que la victòria, treballada sota la intensa pluja que queia a Sant Sebastià. Un partit de menys a més, amb 20 minuts d’angoixa i dos gols en contra, però que va acabar amb exuberància ofensiva contra un rival, la Reial Societat, que es va veure totalment superat a partir de la segona part.

Tot i que per com va començar la cosa semblava que tornaven a aparèixer els fantasmes d’Anoeta, els que impedirien que els blaugranes sumessin els tres punts tot i la superioritat teòrica respecte al rival. Perquè quan el Barça jugava més bé, a la primera part, van aparèixer dues accions ràpides dels locals que servien per inaugurar el marcador. La Reial no va aprofitar la primera però sí la segona, que va rematar de cap Willian José, escapant del marcatge de Paulinho i superant Ter Stegen de cap.

El factor psicològic

S’havien jugat 12 minuts i els homes de Valverde abaixaven el cap, com si desconnectessin, com si pensessin que no hi havia res a fer. El Barça es va fondre i la Reial va jugar a plaer, dominant la pilota, acostant-se amb perill, aculant el rival. Per postres, Juanmi rematava molt forçat a l’àrea però la pilota, que era fàcil per al porter, tocava a la bota de Sergi Roberto i entrava a la porteria blaugrana i feia més gran la ferida. I llavors, quan tot semblava perdut, va aparèixer la reacció.

Valverde va apostar per deixar Andrés Iniesta a la banqueta. Al capità li tocava descans i el Barça jugava amb un 4-4-2 clàssic, amb doble pivot i Paulinho a la banda dreta. Tret dels minuts inicials, previs al gol donostiarra, l’esquema no li va funcionar gaire al Txingurri. Els atacs eren curts i els blaugranes perdien la pilota amb molta facilitat. Costava construir jugades col·lectives, gairebé no hi havia combinació entre els futbolistes i les vegades que l’equip arribava a l’àrea ho feia en accions aïllades.

Però un gol de Paulinho ho va capgirar tot. Va arribar en una desmarcada de Suárez, que va despistar la defensa marxant a l’esquerra per rebre i avançar cap a l’àrea, on també esprintava un Paulinho que no va perdonar i va marcar el seu vuitè gol a la Lliga. El Barça havia tallat l’hemorràgia i podia marxar al descans una mica més tranquil, esperant que el tècnic, com fa habitualment, mogués les peces oportunes.

La vareta màgica de Valverde va tenir l’efecte desitjat. No va fer canvis d’entrada, però sí que va canviar el plantejament, habilitant el joc perquè fos més fluid, sobretot en la construcció. De cop i volta la pilota va començar a moure’s amb rapidesa i Suárez, en una acció semblant a la del gol de Paulinho, rebia a la frontal de l’àrea i decidia picar la pilota al segon pal. Quan tothom esperava una centrada, l’esfèrica va despistar els jugadors locals, sobretot el porter, que va veure amb impotència com el Barça aconseguia l’empat.

Suárez, el gran protagonista

El factor psicològic que havia pogut perjudicar el Barça al principi es va acabar girant a favor dels visitants i en contra de l’equip d’Eusebio Sacristán, que ja no va trobar resposta, per més que intentés moure la banqueta. Els blaugranes tenien el control i, si bé els faltava la precisió i la velocitat de pilota del partit contra el Celta, es movien amb prou habilitat per no passar angúnies. El tercer gol era qüestió de temps i va arribar gràcies a una bona anticipació de Vermaelen a un servei llarg del porter Rulli. El belga, de cap, va habilitar Suárez, que havia quedat lliure de marcatge i no perdonava. Els tres punts ja eren al sarró blaugrana i només faltava lligar-lo. Ho va fer Leo Messi, amb un xut de falta impecable que va deixar glaçat el porter. En els dos xuts anteriors havia estavellat la pilota a la barrera. Aquesta vegada va xutar-la més amunt que mai. Rulli es pensava que aniria fora i llavors, inesperadament, va veure com canviava de trajectòria per l’efecte i queia de cop, colant-se per l’escaire, acabant definitivament amb el malefici d’un equip que, sigui per joc, per coratge o per les dues coses, segueix sense perdre cap partit des del mes d’agost.