El Barça silencia l'infern amb la poesia de Pedri (1-2)

Enviat especial a Istanbul (Turquia)De vegades, els poetes han de baixar a l’infern. Quan Pedri juga, la manera com cuida la pilota sona a poesia. És un poeta capaç de no perdre el cap quan les flames ja et cremen la pell. Ben poc li van importar els crits i les bengales, a Turquia. No va fer cas ni dels petards ni dels rivals que, vestits de vermell i groc, com si fossin dimonis, li mossegaven els turmells amb cara de pocs amics, torturant-lo. La màgia del canari va salvar el Barça quan més complicat semblava tot, a Istanbul. L’aventura europea continua en una competició que semblava una condemna i ara engresca després d’un triomf ben treballat al camp del Galatasaray (1-2). El torneig ara il·lusiona, no tant pel valor de la copa que s’entregarà al camp del Sevilla, sinó perquè no deixa de ser un símbol del renaixement d’un Barça que sap que les millors coses no arribaran aquesta temporada. Vindran més endavant.

El partit era un parany. Istanbul, ciutat que et pot seduir i fer-te perdre el cap, és un lloc poc agradable quan no et reben amb una catifa vermella. Dues hores d’embús, milers d’aficionats esperant-te amb un ganivet entre les dents i un ambient dels que espanta més d’un. Per a l’equip de Domènec Torrent, era el partit de la dècada. Per al Barça, una etapa més. Però perdre-hi estava prohibit. No es podia sortir relaxat a la gespa del modern estadi que s’aixeca allà on abans tenia els fonaments el temible Ali Sami Yen, on el mateix Dream Team va fer aigües fa vint anys. No, no existia l'endemà, no es podia pensar en el partit de diumenge a Madrid. I Xavi va sortir amb l’equip de gala, amb Eric Garcia en lloc d’Araujo per cuidar la sortida de la pilota. Les cartes eren damunt la taula, els papers de cada equip no eren un secret: el Barça atacaria i el Galatasaray buscaria les pilotes llargues a Gomis i la qualitat de Kerem Aktürkoğlu, el geni local. Un d’aquells jugadors de carrer que s’estimen la pilota.

La màgia de Pedri

Però Kerem va quedar eclipsat per Pedri. El far d’un Barça que va tenir el control del joc, però poca pólvora. Va tocar patir amb les contres locals, perquè Busquets i De Jong perdien més pilotes del que sol ser habitual, en part perquè l’àrbitre Orsato considerava que amb un ambient tan hostil no calia assenyalar totes les faltes del Galatasaray. Ja se sabia, que seria un partit tan incòmode com dur tot un dia unes sabates que et van petites. Però quan Marcao va marcar a la sortida d’un córner, el Barça va caure directe a l’avern, entre bengales i petards. Va ser Pedri, com si fos Dante baixant a l’infern, qui va treure l’equip de la foguera i va empatar abans del descans amb una jugada en què va deixar estesos a terra dos rivals enganyats només amb un cop de cintura. Un instant de llum, el triomf de la tècnica sobre la força. Amb cara de jove desconcertat quan arriba als estadis, Pedri ha nascut per jugar. Un cop surt al terreny de joc tot s'ordena al seu voltant. Era un partit brut, aspre. I ell hi va posar música de violins, burlant els rivals amb delicadesa. "Les coses em surten soles, tinc la sort de no pensar-les gaire" explicava el canari al final del partit. Sense ser-ne molt conscient, admetia que ha nascut per jugar al futbol. És el seu destí.

Xavi, conscient que calia rematar la feina, va apostar per Dembélé. Mai saps què esperar-ne, del francès, però evidentment no és una persona que es deixi impressionar per 60.000 turcs cridant. I ja de sortida, després del descans, el Barça va marcar el segon després de dues prodigioses aturades d’Iñaki Peña. A la tercera, Auba no va perdonar. Dos cops a la línia de flotació del Galatasaray, l'un abans del descans i l'altre just a la sortida de la segona part. Dels que fan mal. Els aficionats locals ja no cantaven per espantar el Barça, ara cantaven per animar-se ells, conscients que els tocava veure en directe una lliçó de futbol, amb un Pedri omnipresent cuidant la pilota, com si la volgués protegir de tants insults que arribaven de la graderia. Malgrat perdre Dest per lesió i no sentenciar, el Barça va oferir minuts de gran futbol, amb tot l’equip ben situat, recuperant la pilota una vegada i una altra. Sense deixar respirar el Galatasaray, que treia aigua com podia del vaixell a la deriva. Semblava que fos el Barça, l’equip que anava per darrere en l’eliminatòria, tal com jugava, embogit a la recerca del tercer. A l'equip blaugrana només li faltava marcar el tercer per tancar l’expedient i evitar ensurts d'última hora, a mesura que el futbol anava desapareixent del terreny de joc, entre faltes i baralles. De la poesia es va passar a la gresca, al final.

De fet, el Galatasaray va reviscolar amb els canvis de Domènec Torrent, però el destí estava escrit. I conscients que els tocava agenollar-se, els turcs van demostrar mal perdre, amb una pluja d’objectes sobre Gerard Piqué i un Jordi Alba que va acabar tan nerviós, que va xutar la pilota a la graderia i va provocar una petita picabaralla que no deixava de restar temps als turcs per intentar empatar. No podien. No tenien ni la pilota, ni les eines per aturar un Barça que continua creixent i conquerint estadis complicats. Una bona manera, ara sí, de pensar en el Reial Madrid. I d’il·lusionar-se per guanyar una copa.