El Barça ha estat set anys perdent el temps

BarcelonaQuan l'estiu del 2017 Ernesto Valverde es va convertir en nou entrenador del Barça, la seva idea era incorporar Iñigo Martínez a l'equip. Aleshores, el central esquerrà d'Ondarroa encara jugava a la Reial Societat. El fitxatge no es va arribar a fer perquè el conjunt blaugrana tenia jugadors amb jerarquia, també a l'eix de la defensa, que desaconsellaven l'operació. Mesos més tard, Iñigo va acabar a l'Athletic Club. Finalment, la temporada passada va ser la de la seva arribada al Barça. Condicionat per les lesions, el defensa no va tenir la continuïtat desitjada amb Xavi Hernández a la banqueta. Ha sigut aquesta temporada 2024-2025, i sota les ordres de Hansi Flick, quan s'ha convertit en un pilar del Barça.

El gat amagat al darrere de les últimes renovacions del Barça

Quan va aterrar el tècnic alemany, i coneixent el seu estil de joc amb la línia defensiva molt avançada, no era tan fàcil de preveure l'impacte que l'ex de l'Athletic tindria a l'equip. Quan jugues amb la defensa tan amunt, en teoria vols centrals ràpids que et permetin apagar focs a l'esquena. Però Iñigo Martínez normalment no necessita apagar res perquè ell, i els seus companys, s'encarreguen que l'oponent pugui encendre ben poca cosa. En aquest sentit, la pressió després de perdre la pilota s'ha convertit en senya d'identitat de l'equip. Contra el Girona, per exemple, els de Flick van tornar a brillar en aquest aspecte. La feina d'Iñigo i del seu habitual company de fatigues a l'eix de la defensa, Pau Cubarsí, defensant cap endavant, en direcció a la pilota i reduint espai al rival és incommensurable.

També en relació amb aspectes defensius, la coordinació de la línia frega l'excel·lència. Rara és la vegada que el rival agafa els centrals del Barça mal alineats. A més, Iñigo i Cubarsí tenen claríssim qui s'encarrega de marcar el fora de joc en funció d'on té la pilota el rival. El català té tota una carrera il·lusionant al davant i el basc, experimentat i veterà, viu ara el seu millor moment com a futbolista. Sap que té l'oportunitat de celebrar títols importants per primera vegada a la seva carrera i la selecció espanyola ja no és una prioritat per a ell.

Iñigo Martínez farà 34 anys uns dies abans de la final de la Champions. Intel·ligent i contundent en els duels, no necessita fer 1,90 per imposar l'art de la defensa. A camp obert es mostra molt autoritari anticipant, xocant o fent servir el seu cos per guanyar la pilota. Dins l'àrea, té un sisè sentit per lliscar sobre la gespa i tallar passades o centrades perilloses. A més, el seu potencial en el joc aeri (tampoc necessita fer 1,90 per ser fort en aquesta faceta) el converteix en un jugador valuós a totes dues àrees. Precisament per arribar amb més opcions de fer mal a la contrària, el peu del biscaí també és una benedicció. És creatiu amb pilota i les seves passades, tenses i amb intenció per trobar companys en zones interiors, són un gran argument per progressar en el joc.

El millor central per jugar al Barça de Flick

Quan pot i ho ha de fer, Iñigo condueix amb el cap aixecat i divideix la pressió del rival. Una altra solució que té a la seva formidable paleta de recursos futbolístics és el canvi d'orientació. La seva delicada esquerra serveix per connectar directament amb l'extrem de l'altre costat. I qui és, aquest extrem? Lamine Yamal. Oli en un llum. Amb una passada del central i un control de l'extrem, el Barça ja és a camp contrari i, probablement, gràcies al temor que genera l'adolescent de Rocafonda, disposat a entaforar el rival a la seva àrea. Si aquest recupera i vol sortir, haurà de recórrer molts metres fins a la porteria de Szczęsny. I és probable que no pugui arribar-hi de cap de les maneres perquè la contrapressió, sovint liderada precisament per Iñigo, ofegarà l'intent de contraatac.

Iñigo Martínez no és el central més alt, més ràpid ni més fort, però és el millor central per jugar al Barça de Flick i fer parella amb Cubarsí, un defensa que ha d'esdevenir llegenda del conjunt blaugrana. Qui sap què hauria passat si Valverde hagués imposat el seu criteri fa set anys. Qui sap si el club s'hauria pogut estalviar fitxatges com Yerry Mina, Murillo i Lenglet o renovacions maleïdes com la d'Umtiti.

La festa del Girona (a Barcelona) no podia durar sempre